Coincideixo amb Pérez-Reverte quan diu que Francisco Ibáñez hauria de ser mereixedor del premi Cervantes per la seva obra. I ho crec perquè amb el pas dels anys ha demostrat ser un artista visionari. Agafem, per exemple, el seu Rompetechos, un homenet caracteritzat pels constants desastres que provoca allà on va a causa de la seva falta de visió que li ho fa confondre tot. Per exemple, si llegeix un cartell, entén una cosa diferent del que hi diu. Seria com quan algú va a l'institut Martin Luther King Jr. de Califòrnia perquè assegura que l'han convidat a una ponència internacional i resulta que ni està programat en agenda i que en comptes de conferència és una xerrada d'un màster al que amb prou feines hi assisteixen 100 persones. O com si algú digués que «el món ens mira» i només hi hagués TV3 i Catalunya ràdio. Es veu per què Ibáñez era un artista genial? Ja s'havia avançat amb la «visió Rompetechos» 55 anys abans.

La visió Rompetechos també seria la d'un senyor que té articles supremacistes, que diu defensar els drets humans i la dignitat de les persones, mentre acusa els espanyols de patir «un petit sotrac en la seva cadena d'ADN» i a més d'anomenar-los «bèsties» afegeix, amb fàstig, que «viuen, moren i es multipliquen». O la d'algú que demana fer com els eslovens «i estar disposats a tot» -una guerra de deu dies i desenes de morts-. També seria la d'un president que no sap si és president, vicari o missatger d'un fugit a Waterloo que un dia diu que vol ser europeu; l'altre no li cal; que sí però no i tot el contrari. Potser és que la visió Rompetechos és una epidèmia que fa temps que dura i ha convertit Catalunya en una república imaginària on «es menja gelat de postres cada dia», on es confon la militància a l'ANC amb el «mandat d'un poble» i els resultats electorals amb un referéndum il·legal.

Perquè si políticament es necessiten solucions als problemes reals, la visió Rompetechos diu que això passa perquè «vosaltres, amics dels CDRs, que apreteu i feu bé d'apretar». I així estem amb un president autonòmic que recolza la rebequeria ideològica d'uns estudiants que es tanquen a la UdG per protestar contra el normal funcionament de l'estat de dret. Seria com si el Rompetechos d'Ibáñez, per exemple, fos un president que en comptes d'augmentar el nombre de beques i fomentar la mobilitat estudiantil, es dediqués a reunir-se amb radicals que boicotegen i assenyalen a treballadors públics que fan la seva feina.

Si tothom sabés que no és el mateix llegir una pàgina de Rompetechos i riure per la seva incoherència que viure en la incoherència diària i no poder riure, potser estaríem més a prop de tornar al sentit comú: potser alguns reconeixerien els seus errors, que el procés només ens ha portat divisió, pèrdua d'oportunitats i crisi institucional. Seríem més a prop de tenir un govern de veritat, i no un presidit per un activista que es passa el dia parlant malament d'Espanya. Per exemple.