arrera de les batusses entre taxistes i conductors de les empreses Uber i Cabify s'hi troba l'eterna discussió entre els antagònics proteccionisme versus liberalisme econòmic. Des de sempre, el taxi ha estat un monopoli municipal que s'exerceix sota forma de llicències i control de preus (el mateix per a tots). Els VTC, pel contrari, operen sota la premissa de la lliure competència, eix vertebrador del liberalisme, i es troben al marge d'aquell monopoli. L'hostilitat està servida com s'ha pogut comprovar aquesta setmana.

Dels taxis s'ha dit que l'obtenció de la llicència municipal comporta una notable inversió econòmica, que en nombroses ciutats -Barcelona i Madrid, per exemple- els seus respectius ajuntaments ja no donen permisos per entendre que la demanada es troba saturada i el medi ambient molt perjudicat per l'emissió de gasos, que l'equació «un taxi-un taxista» no es dona, sinó que existeixen empreses de taxi amb conductor contractat, i que la venda de llicències al marge de tot control públic és un fet i un fet especulatiu. Tot és cert i es troba provat.

Dels VTC s'ha dit que no paguen la corresponent taxa municipal relativa al sector del taxi, que l'import de l'anomenada «carrera» és més baix que la quantia dictada pels taxímetres, que no tots els conductors són assalariats, sinó autònoms unidependents i, per tant, es vulnera la llei, i que la seva existència comporta una competència deslleial en no concórrer el principi d'igualtat normativa per fer un mateix servei públic. També tot això és cert i es troba provat.

És possible la convivència entre uns i altres? En funció de la normativa, resulta evident que no, perquè és paral·lela i no pas convergent. I la coexistència? Tampoc. Les imatges vistes per televisió (o en directe) ho posen de manifest. I, parlem clar, el decret de la Generalitat és un pedaç de poc recorregut legal si es té en compte que els Tractats de la Unió Europea prohibeixen els monopolis i abonen la lliure competència, que Espanya els té signats i que, en conseqüència, qualsevol de les seves administracions s'han de sotmetre als seus propòsits, als seus principis i a les directives i els reglaments que els vinguin a desenvolupar.

Extrapolo aquesta qüestió no fàcil de resoldre i vaig a un recent article d'en Santi Vila, l'antic conseller que haurà de comparèixer ben aviat davant el Tribunal Suprem per un suposat delicte de malversació de fons públics al voltant del fallit cop d'Estat capitanejat pel «capità Waterloo». Es pregunta Vila si més enllà de reprovar que la gent voti populisme, no hauríem de preguntar-nos perquè ho fa. Doncs sí, i de fet, nombrosos són els filòsofs i sociòlegs, d'aquí i de tot el món occidental, que han analitzat el fenomen i han llistat les causes, i endemés ho tenen publicat.

Gairebé tots ells, almenys els que he llegit, coincideixen en destacar-ne una d'important: la no adaptació del sector productiu-laboral al lliure mercat anomenat «globalització». El neoliberalisme, nascut a EEUU i expandit arreu, ha trencat les seves pròpies barreres -el liberalisme social- i la socialdemocràcia no solament no li ha fet front, sinó que s'hi ha ben acomodat, de tal manera que així li van les coses: A la UE manen els conservadors i tota la seva legislació, a la quan ens hem de supeditar, és d'un neoliberalisme que fa fàstic. La competència és la causa principal de la destrucció de la classe mitjana perquè provoca salaris baixos. Vet aquí tant soroll al carrer i tantes manifestacions a la via pública. Emprenyament difús, però de debò. Preocupant.