03 de febrer de 2019
03.02.2019
Diari de Girona

«Ningú està preparat per quan la paraula càncer entra a casa»

03.02.2019 | 01:14
«Ningú està preparat per quan la paraula càncer entra a casa»
«Ningú està preparat per quan la paraula càncer entra a casa»

«Sé que sempre viuré amb el càncer, però deixant-lo enrere», diu la Gisela Reyes, a qui li van detectar un tumor quan estava al tram final del tercer embaràs

Ningú està preparat per quan la paraula càncer entra a casa, però quan tens suport, quan penses en la recerca, tot t'ajuda a saber que no és igual a mort, sinó a vida, però a una vida diferent», explica la Gisela Reyes, a qui li van diagnosticar càncer de mama ara fa dos anys, quan en tenia 41 i li quedaven poques setmanes per parir el seu tercer fill. «Vaig escoltar el diagnòstic embarassada de 38 setmanes, quan tot havia de ser felicitat i alegria. L'especialista va parlar de moment agredolç, i era exactament això: pensava «estic molt contenta perquè seré mare per tercera vegada, però per altra banda, tinc càncer"».

El procés de detecció, assenyala la Gisela, va ser ràpid i la prioritat, el nadó. «Em vaig palpar un bony i ho vaig comentar amb la ginecòloga. Vaig entrar al circuit de diagnòstic ràpid i realment va ser àgil. El diagnòstic va ser un càncer de mama amb metàstasi als ganglis i va ser dur, perquè a mesura que l'embaràs avançava, el tumor i l'angoixa creixien», apunta.

Quatre setmanes després del part, va començar el tractament: «primer l'operació, i després tota l'artilleria: cicles de quimio, radioteràpia, i ara estic en el procés de reconstrucció, a punt d'entrar per tercer cop al quiròfan. És un procés lent, i es fa etern. Tu voldries tancar el cicle, i sempre hi ha altres passos. Jo sé que sempre viuré amb el càncer, però deixant-lo enrere», remarca.

Recorda el càncer de mama que també va patir la seva tia, tres dècades enrere, i la duresa del tractament. «Gràcies a la recerca puc dir que jo ho he passat malament amb la quimio, però res a veure amb el que vaig veure passar a la meva tia, que va acabar abandonant el tractament. Gràcies als avenços, jo ho he aconseguit», apunta.

Li dona la raó en Toni Benito, professor de bioquímica i biologia molecular a la Facultat de Ciències i investigador al Departament de Biologia de la Universitat de Girona. «La gent té la percepció que no avancem amb el càncer, perquè encara moren pacients, però si ho comparem amb fa trenta anys, la situació ha canviat moltíssim i canviarà més, perquè queda molta feina a fer», explica el biòleg, que colidera el grup de recerca en Enginyeria de Proteïnes, un dels equips d'investigadors de la UdG que conformen el Campus de Salut.

Mitjançant tècniques d'enginyeria genètica, els investigadors del grup modifiquen proteïnes perquè canviïn les seves propietats i actuïn com a fàrmacs antitumorals. Estan treballant especialment en dues proteïnes: una molt selectiva i que només ataca les cèl·lules del tumor, el que redueix els efectes secundaris del tractament, i l'altra que mata les cèl·lules mare del càncer, un tipus de cèl·lula tumoral que té més capacitat per resistir la teràpia i de moure's pel cos, per implantar-se en altres llocs i generar metàstasi.

«És important encarar la recerca oncològica des de moltes aproximacions diferents i cada cop hi ha més gent amb coneixements diferents que ajuda a aportar perspectives per afrontar-lo», indica en Toni. «Biòlegs, químics, enginyers, estadístics... treballen per desenvolupar fàrmacs específics, que facin que el pacient visqui millor; analitzen les dades de la població per trobar pautes significatives; busquen els factors de risc i també ajuden a conèixer el càncer de cada pacient, per saber com reaccionarà davant de cada teràpia», detalla.

«Ara, quan es fa una biòpsia, el professional té una informació que no tenia fa anys. El que abans era el càncer de pit, ara són moltes malalties diferents, cadascuna amb el seu tractament. Tenir aquestes eines, afinar tant, ens permet tenir més èxit», diu.

En el cas de la Gisela, el seu càncer té un origen hereditari i rep atenció des de la Unitat de Consell Genètic de l'Institut Català d'Oncologia (ICO) a Girona. S'estima que menys del 10% dels tumors són conseqüència d'alteracions genètiques i tenir-les no vol dir que segur que es desenvolupi la malaltia, però sí que es té més probabilitats de fer-ho que la població general, per això, la unitat avalua el risc quan se sospita que hi ha predisposició hereditària al càncer i, si cal, estableix mesures preventives o de tractament.

«M'hi van derivar, perquè tenia números: jove i amb diversos antecedents familiars. Amb els estudis genètics van veure que soc portadora d'un gen, el PALB2, que no és dels més coneguts i això fa més complicat saber quin camí seguir, però vam optar per una mastectomia profilàctica i em fan seguiments periòdics», explica.

«Conèixer que tens el gen fa que sàpigues que tens més risc, però alhora és un avantatge perquè tens més control i, en cas que tornessis a desenvolupar la malaltia, se't detectaria molt aviat», destaca al seu torn l'investigador.

L'impacte emocional

La Gisela subratlla la importància de rebre suport psicològic per afrontar la malaltia. «Em vaig veure desbordada per la notícia. Vaig buscar ajuda per mi i per la meva parella pel bé dels fills, perquè hi havia un nadó a casa i tenia una mare, però malalta», indica la pacient que, a més, és metgessa.

«Com a pacient metge et poses sempre en el pitjor, perquè saps tot el que pot arribar a passar, però acabes aprenent a tenir paciència, a entendre que hi ha un procés», explica i assenyala que, malgrat trobar-se molt bons professionals, l'experiència també li ha permès adonar-se d'algunes deficiències del sistema.

«Com a metgessa de família, ja era conscient de la importància de la comunicació, però quan estàs al lloc del pacient, sents alguna frase que penses: 'això fa mal'. Aprens que cal trobar l'equilibri entre donar informació i no generar una angoixa innecessària», apunta. Per fer front a l'angoixa, va recórrer al suport psicològic de l'AECC-Catalunya Contra el Càncer Girona. «Va ser una ajuda immensa, ha estat la forma de tirar endavant, perquè et pots enfonsar fàcilment davant qualsevol crisi. T'ajuda a controlar les pors», diu, i remarca el paper que juguen les associacions per alleujar malalts i familiars.

I per a la investigació, assenyala en Toni Benito: «En anys de crisi en què ha arribat molt menys finançament públic, les fundacions privades han ajudat molt. I són diners ben invertits, perquè la selecció dels projectes que reben recursos té un comitè científic al darrere que avala que val la pena tirar-los endavant». En aquest sentit, explica, el seu grup de recerca ha rebut fons de l'AECC per desenvolupar vehicles per fer arribar els fàrmacs al tumor: «Sovint al tub d'assaig, els fàrmacs funcionen molt, però en el pacient no són efectius, perquè ha de viatjar fins al tumor i arribar-hi amb prou quantitat per atacar-lo, sense afectar molt la resta de cèl·lules i ser capaç de lluitar contra el cos, que intenta eliminar una substància que li fa mal. Hi ha molta recerca en aquest sentit, nosaltres estem desenvolupant una estructura per posar les nostres proteïnes antitumorals, protegint-les del cos per augmentar l'efectivitat quan arribin a destí».

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook