Ara fa 80 anys, les carreteres de les comarques gironines s’omplien de milers i milers de persones que marxaven cap a França. No volien ser agafats per les tropes que s’havien sollevat contra la República i que ja avançaven cap a la frontera amb aires de victòria.
Entre els que sortien cap al país de la Llibertat i la Fraternitat hi havia molts mestres. Homes i dones que havien treballat a les escoles de Catalunya durant els anys republicans en pau i en guerra. També n’hi havia procedents d’altres territoris refugiats a casa nostra a mesura que la situació bèl·lica empitjorava.
Eren mestres convençuts que l’ensenyament i l’educació eren indispensables per millorar el país, per fer-lo més democràtic, més just, més europeu... L’escola era l’instrument per fer ciutadans democràtics. Per això, a les aules practicaven aquelles metodologies que consideraven més adients per al creixement personal i col·lectiu de l’alumnat. Metodologies que havien conegut en sortides al estranger, en les trobades de les Escoles d’Estiu, en les activitats que autoorganitzaven, etc. Les propostes de Montessori, Freinet, Decroly, etc. eren conegudes i practicades a les escoles del país.
Aquests homes i dones estaven convençuts de la dimensió social i política que tenia l’escola. Una institució que, a més d’instruir, educava, formava i inculcava valors. L’escola, a més de tenir les condicions materials per fer un bon ensenyament, necessitava d’uns bons mestres, de persones preparades que ajudessin a créixer humanament i personalment els nois i noies. Perquè la funció essencial de l’escola era ajudar «a pensar i no pas a emmagatzemar» l’alumnat, com m’explicava una d’aquestes mestres a l’exili mexicà.
A l’exili hi marxà un 12% del magisteri de Catalunya. Bona part d’aquest col·lectiu formava l’avantguarda pedagògica del país. Eren mestres com l’Antònia Adroher, que essent estudiant de magisteri va posar la bandera republicana al balcó de l’ajuntament gironí en proclamar-se la República. Anys més tard, ja mestra, va ser la primera dona regidora a l’ajuntament gironí i va tenir cura de les escoles, de les cantines i colònies escolars, etc. Una altra dona que va anar a l’exili va ser la professora Adelina Cortina que ensenyava Ciències a l’Escola Normal. El seu marit era Miquel Santaló, professor de geografia i primer alcalde republicà de Girona, tots dos morts a l’exili, a Mèxic.
Podem ampliar aquesta llista amb noms com el del mestre olotí Ramon Calm, alcalde de la capital garrotxina i mort a Tampico (Mèxic) quan ja estava a punt de tornar a casa, o el de Josep Pey director d’una acadèmia a Figueres. Va tornar aviat, el setembre del 1941, convençut que no li passaria res i en arribar va ser tancat a la presó fins al 20 de maig del 1943. O Xavier Casademunt, parlamentari, exiliat a Mèxic i França que no va tornar fins el febrer del 1949. O la Roser Carreras que sortí per Portbou, anà a Mèxic i no va tornar fins a la dècada dels cinquanta. O el mestre de Ripoll Josep Basagaña que després de passar pels camps de concentració d’Argelers, Sant Cebrià i el Barcarès s’establí a Montpeller i Tolosa de Llenguadoc. No tornà mai més. O l’escalenc Josep Donjó, mestre i cap del Comitè Antifeixista de Darnius, exiliat a França fins el 1970. O.... un llarg etcètera.
Eren mestres que tenien molt clar en el seu treball diari un estil de fer i d’ensenyar com el que, uns anys més tard, Paulo Freire definiria amb aquestes paraules: «Pels educadors és fonamental conèixer a favor de què s’educa i contra què; a favor de qui i contra qui».
La feina a l'exili
A l’exili molts d’aquests mestres continuaren treballant en escoles aplicant les metodologies renovadores que havien practicat aquí. Els països que els acolliren varen estar de sort. Mentrestant aquí, en un país de vencedors i vençuts, l’escola reculava a models autoritaris. L’escola del nacional-catolicisme va ser l’escola del NO. No a la coeducació, al català, a les propostes renovadores de Montessori, Decroly, Freinet, etc. A tot el que havia incorporat la República. Només cal recordar una de les lliçons que s’impartiren en el curs de reeducació dels mestres, que es titulava Jesús, divino maestro. S’hi podien llegir afirmacions com la següent: «Cristo es el único Maestro. Sigamos sus enseñanzas y así aprenderemos a conocer que fue un gran patriota e, imitándole, seremos otros patriotas, acatando por amor, como debemos, a nuestra Pátria, que llevó su civilización a veinte naciones, a las que dio también un hermoso idioma, en el que tantos hombres cantaron a Dios y a la Patria».
D’aquell «ensenyar-los a pensar» que m’explicaven a l’exili es passà a «maestros más santos que sabios» que va dir l’Inspector en Cap de Girona als mestres que es lamentaven del mal estat de l’escola durant els primer franquisme. No perdem la memòria.
