La seguretat, la familiaritat de l'entorn laboral i el fet de sentir-se útils són els aspectes més valorats per treballadors dels centres especials de la Fundació Ramon Noguera. I el personal tècnic que treballa amb ells, destaca la capacitat d'aquestes persones i defensa la necessitat dels projectes que lideren les entitats socials.

Lourdes Masferrer té 42 anys i dos fills adolescents. Amb un 40% de discapacitat, treballa planxant roba a la botiga de la fundació des del 2009; i precisa el dia i l'hora del seu primer dia a la feina: un 14 d'abril a les 7 del matí. S'hi sent a gust i afirma amb rotunditat que «aquí és més segur, perquè a la feina ordinària, a la mínima que fas...» -i completa la frase amb el gest de mans que indica fer fora algú.

Rafael de la Fuente, de 53 anys i amb un 39% de discapacitat, fa sis anys que treballa a la línia del rentat de cotxes de la mateixa fundació. D'origen valencià, viu a Catalunya des de fa vint anys i ja en porta deu a Girona. Aquesta és la seva primera experiència en un CET, després d'haver treballat en «la construcció, de cambrer, picant pissarra als teulats a la Cerdanya...». Igual que la seva companya, té clar el pitjor d'una empresa comuna: «la inseguretat, no saber si et renovaran el contracte o no».

Quan se'ls pregunta si els agrada la feina que fan, es trepitgen per respondre que sí. «Quan acabo el dia, em sento útil», resumeix la Fuente.

També coincideixen en el fet que les administracions, de la Generalitat i l'Estat, haurien de donar més suport a entitats com les que integren el Clúster Èxit i gestionen centres especials de treball. «Perquè nosaltres som més fràgils a l'hora de buscar una feina», explica Masferrer. Si els ho demanen, asseguren que estan disposats a ajudar les empreses que els contracten i, si es tracta de treballar més, «nosaltres no tenim cap problema -subratlla de la Fuente-, els problemes venen d'un altre lloc».

La conversa inclou una tècnica de la Fundació Ramon Noguera, Teresa López, membre del servei d'orientació i ocupació que dona suport a l'activitat professional dels treballadors dels CETs. Tant ella com els responsables de l'Espai lafundació -que inclou la botiga, la bugaderia, la cafeteria i el restaurant La Rosaleda- i del rentat de vehicles, Susanna Ayllón i Alfred Pereira, respectivament, troben a faltar un model clar i una actuació pública més decidida que doni suport a les entitats sense ànim de lucre que donen feina a persones amb discapacitat.

Ayllón alerta que, sense els centres especials de treball, «moltes persones no podrien accedir al mercat laboral ordinari i se n'haurien de fer càrrec les famílies i l'administració». Pereira, per la seva banda, posa en valor el vessant humà i el fet que, en comparació amb altres empreses on ha treballat, aquesta és «com una família». Una consideració que la Lourdes Masfer­rer i en Rafael de la Fuente confirmen immediatament.