Els dies 6, 7 i 8 de març de 1979, la indústria tèxtil de tot Espanya va quedar paralitzada per una vaga amb seguiments de fins al 80 i el 90%. A les comarques gironines, s'hi van adherir centenars de treballadores de fàbriques com la Grober, la Coma Cros o la Gassol. Dones valentes que, malgrat sortir d'una dictadura i viure en una societat encara masclista, no van dubtar en sortir al carrer per reivindicar unes millors condicions laborals no només per a elles, sinó també per als seus fills i els seus nets. Nieves Nistal i Fina Molina, que llavors eren operàries de la Gassol, van participar en totes les vagues que es van fer. «Jo recordo que pensava: si no és per a mi, serà per al que vingui després», diu Nistal.

Totes dues van treballar durant més de quaranta anys en fàbriques tèxtils, primer a la Grober i després a la Gassol. Pràcticament totes les operàries eren dones: els homes només eren encarregats o mecànics, malgrat que algunes dones es van acabar convertint en encarregades. Les condicions dels primers anys a la Grober eren dures, especialment els horaris (treballaven de les cinc del matí a les nou del vespre, amb horari partit), però en guarden molt bon record. «No ho vèiem com una cosa difícil, perquè eres jove i feies el que calgués», recorda Nistal. El bon ambient amb les companyes també hi ajudava: «Anàvem a gust a treballar, érem com una gran família», indica Molina. A la Gassol treballaven en torns de vuit hores i amb incentius: com més produïen, més cobraven a final de mes. Al principi treballaven 48 hores setmanals, dissabtes inclosos, i la seguretat laboral encara era bastant precària.

Per això, malgrat estar satisfetes amb la seva feina, no van dubtar en participar en les vagues que es van anar convoncant, en considerar que tant el seu salari com les seves condicions laborals podien millorar. «Érem joves i pensàvem que ho havíem de fer, volíem més benestar per al futur», recorda Molina. «Els enllaços sindicals ens venien a explicar com estava la situació, què s'estava negociant amb l'empresa i què es volia aconseguir. Ens motivaven per fer vaga», assenyala Nistal.

Durant els dies de vaga, anaven a fer piquets informatius a davant de les altres fàbriques, com la Grober. «A vegades corrien rumors que deien que a tal lloc o a tal altre no paraven, i nosaltres anàvem allà perquè veiéssim que realment estàvem fent vaga i que estàvem reivindicant també per a elles», explica Nistal. Tot i això, Molina puntualitza que en aquelles vagues no hi havia vandalisme ni s'anava a destrossar res.

Sumar-se a les vagues no era una decisió fàcil. «Sabies que et descomptarien aquell dia de sou i que això tindria repercussions en les teves vacances, les pagues extra... en un moment en què eres jove i havies de pagar una hipoteca, però pensàvem que ho havíem de fer», indica Nistal. El fet de formar part d'un col·lectiu, saber que no estaven soles, les empenyia a tirar endavant.

Mirant enrere, es mostren orgulloses del que van aconseguir amb les mobilitzacions: reduir la jornada laboral de 48 hores setmanals a 44 i, posteriorment, a 40; augments salarials; que els dissabtes passessin a ser opcionals; que els donessin quatre hores lliures per exercir el dret a vot; poder quedar-se un parell de dies a casa si estaven malaltes abans d'agafar la baixa o tenir permisos per portar els fills al metge. Unes millores que van reivindicar no només pensant en la seva generació, sinó també en les futures i les passades: «A la Grober hi havien dones grans que sí que havien patit condicions realment difícils, però la dictadura va impedir que poguessin manifestar-se», indica Nistal. «Però quan va arribar la democràcia, les noves lleis van permetre que poguéssim començar a protestar, i ho vam fer», afegeix.

Molina i Nistal van treballar a la Gassol 36 i 37 anys respectivament, fins que l'empresa va fer un expedient de regulació -previ al tancament definitiu- al qual es van acollir a contracor. Molina, que ja no va tornar a treballar, recorda que ho va passar «molt malament», sobretot perquè enyorava les companyes. Nistal, en canvi, va reciclar-se: després d'un curs de formació, va trobar feina en un centre per a la gent gran. «Jo pensava que mai més podria fer una altra cosa que treballar a la fàbrica. Hi havia passat tantes coses que pensava que em jubilaria allà, perquè no sabia fer res més», reflexiona. «Però després, en sortir, vaig veure que hi havia noves oportunitats», afegeix.

Tant Nistal com Molina pensen que el panorama laboral actual no ha millorat respecte els seus temps, sinó que és «molt dolent tant per homes com per dones». Contractes temporals, inestabilitat i, sobretot, dificultat d'oferir feina a dones a partir de certa edat: «Abans, amb 40 anys, les dones encara podien treballar, mentre que ara a aquesta edat ja ets vella i no et volen enlloc», reflexiona Molina.

Malgrat ser conscients que alguns dels drets pels quals van lluitar s'han esborrat a cop de decret, destaquen que les dones que han vingut després també han aconseguit fites importants, com la llei de l'avortament o un millor repartiment de les feines de la llar. La vaga d'avui la miren a certa distància, i hi donen suport sempre que no es produeixin actes vandàlics. «A nivell mundial, el món està dominat per homes. La vaga d'avui no és per aconseguir un augment de sou, sinó perquè en el dia de demà, les nostres filles i netes siguin iguals que els seus companys de feina», conclou Nistal.