De les 117 persones que treballen de forma fixa a l'aeroport de Girona, n'hi ha 34 que són dones. I dues d'elles ocupen dos dels càrrecs d'alta responsabilitat en el dia a dia de les instal·lacions: es tracta d'Olga Costa, responsable cap de la secció de Tecnologies i Comunicacions (TIC) des de fa trenta anys, i Helga Brusi, que ha estat responsable comercial de l'aeroport durant els últims cinc anys.

Costa va estudiar el grau superior d'informàtica i va entrar a treballar a l'aeroport el 1989, amb 24 anys, quan es va implantar el servei TIC a tots els aeroports d'Espanya. En el seu cas, els inicis van ser una mica complicats: la informàtica no només era un món on treballava una majoria d'homes, sinó que encara era vista com quelcom una mica estrambòtic. «Tothom estava acostumat a treballar amb paper, i llavors vaig arribar jo, dona i jove, i els vaig dir que s'havia de canviar tot i fer-ho amb ordinador», recorda. Tot plegat va fer que hagués de vèncer certes reticències entre els seus companys: «Quan ets dona i jove, fa trenta anys i encara a vegades ara, per desgràcia, has dexplicar-te molt més, has de donar més explicacions i t'has de justificar molt més», assenyala Costa. En el seu cas, explica que sovint havia d'anar a fer formacions a Madrid i en ocasions era la única noia, de manera que al principi li costava fer-se escoltar. Tot i això, no va dubtar en obrir-se pas: «A vegades no és fàcil, però crec que també t'ajuda a ser forta. T'has d'espavilar i aprender a contestar ràpid i a tallar certes actituds», explica.

L'Helga Brusi, en canvi, no ho va tenir tan difícil. Filòloga catalana, pedagoga i publicista, va entrar per primer cop a l'aeroport l'any 2000 com a administrativa. En el seu cas, es va trobar que la majoria d'administratives eren dones, tot i que també hi ha un parell de nois. S'hi va estar un any i, després d'un període treballant en altres administracions, el 2006 es va tornar a presentar a les proves d'accés i va aprovar. Des de llavors ha estat coordinadora de tècnics d'atenció a usuaris i clients d'Aena, administrativa i des de fa cinc anys és la responsable comercial de les instal·lacions.

Tant Costa com Brusi han pogut observar que, poc a poc, la dona ha anat guanyant cada cop més presència a l'aeroport de Girona: per exemple, fa uns anys, els senyalers eren pràcticament tots homes, mentre que ara hi ha una gran majoria de dones. I el mateix passa amb els TAPUC (tècnics d'atenció als passatgers, usuaris i clients), que inicialment era un col·lectiu molt masculinitzat i ara en canvi hi ha moltes més dones. Continua havent-hi, però, altres ocupacions, com la de tècnic de manteniment o els bombers, en què costa molt més que hi hagi dones. Tot i això, pensen que les coses, poc a poc, poden anar canviant: ja hi ha dues tècniques de manteniment i una noia que es vol presentar a les oposicions de Bombers. A més, en els càrrecs de responsabilitat hi ha una presència pràcticament paritària entre homes i dones.

En els últims anys, Aena ha anat introduint cada cop més mesures per afavorir la paritat a l'empresa i per facilitar la conciliació familiar i laboral: l'empresa dona una setmana lliure extra per maternitat, hi ha flexibilitat en l'hora d'entrada i es poden agafar reduccions de jornada fins que els fills tenen dotze anys, entre altres mesures. Tot i això, Costa subratlla que, a aquestes alçades, les dones encara es veuen obligades a escollir una mica entre vida professional i familiar, ja que aconseguir un equilibri és difícil. «En el seu moment, quan havia d'anar-me'n set i vuit setmanes a Madrid, ho passava malament. Perquè sí, els pots deixar amb el pare, però perds un temps que tu voldries aprofitar amb aquelles criatures», recorda. I malgrat que ella, com moltes altres dones, ha intentat aconseguir un equilibri, considera que molts cops s'ha d'acabar escollint: «Al final, dius: «Jo em quedo una mica enrere per poder viure l'experiència de ser mare». A vegades sents comentaris de gent que diu que ho pot fer tot, però si t'estàs deu hores a la feina, són hores que treus de la família», indica. Brusi és de la mateixa opinió: «Per mi, a la balança, resulta més positiu poder anar a buscar cada dia els nens a l'escola que no pas quedar-me una hora i mitja més treballant i cobrant més», indica. «Però potser hi ha gent que valorarà molt més la part professional, i també és molt respectable», afegeix.

En l'opinió de Costa, aquesta obligació d'haver d'escollir entre la part professional i la personal pot fer que les dones s'ho pensin dues vegades abans d'acceptar càrrecs directius. «Abans no arribes a ser director d'un aeroport, has de voltar per molts altres aeroports, i això t'implica arrossegar tota la família o bé deixar-la de banda. Molta gent no estem disposats a fer això; llavors, no és que l'empresa et veti, sinó que nosaltres mateixes ens vetem, per aquesta necessitat de trobar un equilibri entre una faceta i l'altra», assenyala.

En general, Costa i Brusi se senten afortunades perquè, al treballar en una empresa pública, els processos de contractació es fan a través d'un procés de selecció externa on es poden presentar homes i dones, les promocions internes no es fan a dit sinó amb examens i les taules de retribucions són les mateixes per a tothom. «No ens queixem, perquè si mires a fora i veus el que arribes a llegir i escoltar de les empreses privades...», indica Costa. Per això, Brusi considera que, «malauradament», el 8 de març continua essent una jornada necessària per visibilitzar la situació en què es troben moltes persones. Totes dues, a més, subratllen la importància fonamental que té l'educació -tant a l'escola com a casa- per tal de garantir el respecte per la igualtat en les noves generacions. Tot i això, admeten que no és fàcil: «Es tracta d'eradicar pensaments antiquats i això porta molta feina. Cal tenir una mentalitat oberta», conclou Brusi.