El feminisme s'escampa com una taca d'oli a la societat

Aquesta plataforma, ara amb una vintena d'organitzacions ciutadanes, polítiques i sindicals de les comarques de Girona -a més de persones individuals- i oberta a noves incorporacions, es va començar a gestar gairebé de manera espontània a partir d'«un punt d'inflexió per al moviment feminista: el 8M del 2018», tal com explica Belén López, una altra de les seves components. Llavors, ressalta, el feminisme va aconseguir trencar el marc social en què portava anys encaixat per estendre's «com una taca d'oli a tots els àmbits».

«El boom de l'any passat ens va fer adonar que sumant esforços multiplicàvem el ressò, la visibilitat i les possibilitats d'arribar a dones que potser no se sentien cridades directament pel feminisme», completa Núñez, per a qui iniciatives com la seva s'adrecen «a tothom que tingui clar que les dones valem el mateix».

En paral·lel a l'auge feminista que ha esclatat, especialment, en els dos últims anys, la plataforma alerta que les respostes reaccionàries també s'han anat engreixant. Una situació que López exemplifica «amb l'aparició de Vox, amb un programa que ataca els drets de les dones», amb què «el líder del PP digui coses com que s'ha de revisar la llei de l'avortament o que l'Església parli d'ideologia de gènere, una manera de desacreditar el feminisme i posar-lo al nivell del masclisme». Per Núñez, qüestions com aquestes demostren que «la lluita és cada dia» i a tot arreu, «a la porta de les escoles, a la feina, al supermercat, a casa...» i avisa que «venen temps molt complicats».

Homes feministes

La unanimitat també s'imposa a l'hora d'assegurar que el feminisme no és un assumpte de dones ni d'una òrbita ideològica determinada, sinó que va de drets democràtics i que ha de ser el màxim de transversal possible, com subratlla una tercera veu del col·lectiu, Laia Cañigueral. Ho ha de ser, aclareixen, per poder canviar les prioritats de la societat, que han de ser les persones.

Perquè això sigui possible, des de la Plataforma Feminista Gironina interpel·len els homes perquè, quan avançaven en el disseny del seu marc teòric, «totes les organitzacions hem vist clara la necessitat d'implicar-los en el feminisme», explica Cañigueral; qui insisteix en què «és molt important que els homes es declarin feministes, perquè el 8M no és una lluita de les dones». «El repte que avui dia és sobre la taula -afegeix- és fer-los veure que hi tenen molt a dir, fonamentalment perquè el sistema patriarcal i d'estereotips limita tant als homes com a les dones».

En aquest punt, una altra companya, Victòria Salvadó, reflexiona que en els últims temps s'ha produït «un canvi de consciència» i que, si bé «el moviment feminista era minoritari, s'ha vist que feia falta treballar de valent per canviar les coses, perquè canvien molt lentament». Des del seu punt de vista, «fa molts anys que es denuncia la bretxa salarial, que les cures recauen principalment en les dones», però no ha estat fins a la irrupció de «les xarxes socials, que ha augmentat la informació i a d'altres factors que tot això és conegut per la majoria de la societat i les dones s'han rebel·lat per intentar canviar-ho». «També ens acompanyen els homes en aquestes reivindicacions, ja és una cosa de la societat», assegura Salvadó.

El rostre femení de la pobresa

Incidint en la bretxa salarial i en la importància de la reivindicació laboral dins la lluita feminista -«el motor que ho transforma tot», en paraules de Belén López-, alerten que una de cada quatre assalariades està en risc de pobresa, que les estadístiques mostren que les dones cobren un 23% menys que els homes i que les pensionistes perceben, de mitjana, una prestació més baixa que la dels homes. «El rostre de la pobresa a Catalunya és de dona», resumeix López, una conclusió coincident amb la situació que les entitats gironines del tercer sector social denuncien des de fa temps.

Continuant a l'àmbit laboral, Gemma Núñez diu que «el sostre de vidre també existeix a l'administració pública», perquè si «als nivells inferiors hi ha una equitat aproximada en el més alt, el paper de les dones és testimonial». I amplia el radi d'acció fins a la judicatura, amb «un 60% de jutgesses, però no n'hi ha als alts tribunals». Per la seva banda, Victòria Salvadó comparteix la realitat del seu entorn, la UdG, on, «d'entrada, no hi ha diferències salarials entre homes i dones, però quan mires les categories més altes les dades mostren que només hi ha un 25% de catedràtiques».

Laia Cañigueral complementa el panorama recordant que la desigualtat persisteix a casa i aporta dades com que, «cada setmana, les dones fan 2,5 hores més de tasques domèstiques» que els homes; i es refereix, també, a estudis que demostren que el repartiment de feines entre parelles joves -que existeix, però «sovint gràcies a la contractació externa», matisa- «es desborda de cop cap a les dones quan apareixen els fills».

Les possibilitats de millora, tal com argumenten les integrants d'aquest col·lectiu feminista, van directament lligades a la corresponsabilitat. Així com a l'aplicació de polítiques correctives i de mesures decidides com els permisos de paternitat. I a uns serveis públics de qualitat que permetin delegar part de les tasques de cura que, majoritàriament, recauen sobre les dones; perquè tal com lamenta Belén López, «si les has d'assumir tu, acabes marxant del mercat de treball».

Arribats a aquestes alçades de la història, estan d'acord que «les discriminacions òbvies s'han reduït, però abunden les soterrades», a les quals s'ha de combatre. Una lluita que, apunta Cañigueral, també ha d'incloure «la visibilitat femenina» i «posar en valor les tasques que tradicionalment han fet les dones, perquè llavors hi entraran els homes».

La violència, la part més fosca

La violència masclista se situa a la cúspide de tot plegat, és «la part més fosca» i «l'exemple més clar per silenciar la gent que diu que ja està tot fet», remarquen López i Cañigueral, respectivament; a més de deixar clar que «les denúncies i les morts són la punta de l'iceberg, hi ha molta més violència per sota». Una xacra per a la que consideren que les instàncies policials i judicials encara no estan prou formades, i que -recrimina Salvadó- suposa un greuge afegit per a les dones que denuncien agressions o violacions.

Cañigueral raona que «la gent veu la violència masclista com una cosa a acabar, però no relaciona d'on sorgeix: en la discriminació de gènere, els estereotips i la visió de rols que marca el patriarcat». Per aquest motiu, demana inculcar als infants «models diferents de la majoria de missatges que transmet la societat» i que es corresponen «a una masculinitat tòxica, que transmet que els homes han de ser forts, agressius? uns models que aboquen a creure que, si no es fa el que vols, tens dret a exercir la violència». «Són models de dominació», conclou Belén López.