24 de març de 2019
24.03.2019
Diari de Girona

El periodista novell que muntava guàrdia de nit

23.03.2019 | 23:20
Maria Àngels Feliu, el dia del seu alliberament

Tret de la mateixa segrestada, qui va patir més al seu cos els estralls del segrest vaig ser jo, si em permeten la immodèstia. Va voler la mala fortuna que quan es van produir els fets fes poc temps que havia començat a treballar de periodista a El Punt. A algú se li va acudir fer torns de vigilància a la porta de cals Feliu, amb l'esperança que l'enxampéssim quan arribés a casa, així que ja poden imaginar a qui li va tocar la guàrdia en horari de matinada. Efectivament: al novell. A mi. Si en una cosa s'assembla la redacció d'un diari a una orgia és que l'últim d'arribar s'endú el que ningú no vol.

I que les expectatives superen en molt el que després ocorrerà. Desconec qui va ser el cervell de l'operació, jo acabava d'arribar i no feia preguntes. Segur que, qui fos, va tenir ben present el precedent, fresc a la memòria, d'Emiliano Revilla, cinc anys abans. L'industrial sorià va romandre vuit mesos segrestat per ETA, abans de ser alliberat previ pagament del rescat. Una becària de l'agència Efe, que -qui sap per què- encara vigilava el domicili del segrestat, va ser la primera de veure'l i de treure'n les primeres declaracions. La idea era que tornés a sonar la flauta i que un de nosaltres enxampés la Maria Àngels Feliu en el moment de dirigir-se xino-xano cap a casa després del segrest, com aquella qui torna de baixar les escombraries.

No negaré que aquesta era també la meva esperança. De fet, em vaig agafar l'encàrrec amb la il·lusió de qui pretén aconseguir l'exclusiva de la seva vida. No sé si escapada, alliberada, o què, però la farmacèutica havia d'aparèixer, i jo l'havia d'interceptar abans no entrés a casa. Amb el temps, he pensat que, més que inexpert, jo era idiota.

Comencen les guàrdies

Si la memòria no em falla, el torn que em va ser adjudicat començava a la 12 de la nit i finalitzava a les 6 del matí. O alguna cosa semblant. El que és segur és que eren les hores de matinada. I per tant, de fred.

Aquí em tenen a mi el primer dia, equipat amb anorac, manta, passamuntanyes, botes, entrepà que la meva mare va insistir cada dia a fer-me -«la nit és molt llarga, i tindràs gana»-, aparcant l'Opel Corsa com més a prop possible del portal dels Feliu i disposant-me a passar la primera nit. Com que eren els primers dies del segrest, hi havia altres mitjans -ràdios, televisions, etc.- que havien muntat més o menys el mateix operatiu.

-Anem a prendre unes cerveses al Cocodril, vinga- em deien.

-No, prefereixo quedar-me aquí- responia jo, i no podia evitar somiar amb la imatge de la segrestada tornant a la llar mentre tots els periodistes es divertien al Cocodril excepte un, jo per descomptat, que aconseguia la gran exclusiva abordant-la quan ja tenia un peu a dins del domicili conjugal.

(-Hola, ets la Mariàngels Feliu?

-Sí, perdona, tinc pressa, és que porto unes setmanes segrestada i potser a casa estan preocupats per mi.

-Soc Albert Soler, d' El Punt. Només voldria una petita entrevista.

-Albert Soler! Com m'hi podria negar! Que s'esperin, la policia i els meus familiars, pregunta el que vulguis, tenim tot el temps del món)

Això, els primers dies. Amb el pas del temps, la resta de mitjans van anar abandonant progressivament tota esperança, és a dir que van abandonar les guàrdies, com a mínim les nocturnes. Però no El Punt, que continuava amb els seus torns. Al cap de poc, jo era l'únic que es mantenia de matinada al peu del canó. No recordo quantes nits vaig agafar el cotxe per fer el trajecte Girona-Olot i plantar al davant d'aquella casa que tinc gravada a la memòria el meu improvisat campament mòbil, i val a dir en honor de la meva mare que mai no em va faltar l'entrepà. Ja ningú em saludava en arribar, ja ningú m'instava a anar a fer unes cerveses al Cocodril (de fet, igualment van deixar de fer-ho al cap d'un parell de dies, en comprovar que no em movia del meu lloc ni amb la perspectiva d'unes cerveses fresques: ho he dit, abans, que jo era idiota?), i el fred de matinada era insuportable.

No recordo quant de temps va durar l'operació, suposo que setmanes. Sí que recordo, però, que la rigidesa gairebé marcial amb què es van iniciar les guàrdies es va anar relaxant. No em refereixo només que alguns dies el relleu arribava tard sinó, sobretot que -ho confesso ara que el delicte, si ho és, haurà prescrit- a partir de determinada nit vaig agafar el costum d'arribar puntual a lloc perquè em veiés el company a qui jo rellevava i, deu minuts després, tornar a Girona, ficar-me al llit, i tornar a Olot a punt de rebre el meu propi relleu. El que vaig gastar aquells dies en gasolina queda compensat per l'escalfor del llit de casa. Ni la possibilitat que durant la meva absència aparegués la segrestada i perdés l'oportunitat periodística de la meva vida no m'impedia dormir com un tronc. Al meu llit.

Només una cosa sé segura d'aquells dies d'hivern: estic convençut que la Guàrdia Civil va investigar qui era aquell tipus amb manta i passamuntanyes que es plantava cada nit al davant de cals Feliu. Seria un segrestador? Un detectiu contractat per la família? Un membre del CNI (la col·laboració entre policies no ha sigut mai exemplar)? O un simple sense sostre? Només jo conec la veritat, crec que l'he dit abans: era un idiota.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
L'últim El més llegit