Com va rebre la notícia?
Va ser totalment inesperat. No sospitava absolutament res, no pensava que em pogués tocar a mi exercir una responsabilitat com aquesta. Va ser una gran sorpresa. Després de la consternació va venir el sentit de la responsabilitat i l'esperança de poder-ho fer. Si l'Església m'ho demanava, no podia dir que no. Fa gairebé 37 anys que sóc mossèn i he anat dient que sí a totes les tasques que l'Església m'ha anat encomanant.
El nomenament es pot considerar una victòria per a l'Església catalana?
No, jo no ho diria així. Aquí no hi ha vencedors ni vençuts. No m'agraden aquestes expressions. Certament es deu haver valorat el fet que sóc català, que he treballat sempre a l'Església d'aquí, i no gaire res més.
És un reconeixement per a l'Església gironina?
Es pot dir que sí. Jo estic molt agraït a tothom que m'ha acompanyat, començant pels meus pares, que em van donar la fe, i continuant amb l'Església de Girona per la formació que em va donar. Recordo amb gran afecte el mestratge del bisbe Jaume Camprodon, i el gran mestre que vaig tenir en els anys de seminari a Girona va ser el doctor Joan Busquets.
Alguns sectors l'han criticat per haver tingut l'estelada al campanar de Jafre.
M'ha sorprès que això sigui un tema recurrent i que sembli que sigui una gran cosa. És un tema polèmic. Tal com diuen els nostres bisbes, l'Església manifesta el seu profund amor pel país. Qui no estima la seva terra? Un empordanès, pot renegar de la seva terra?
Però quin paper ha de jugar l'Església en qüestions polítiques?
Amb el nostre profund amor pel país, l'Església es posa al seu servei per anunciar l'evangeli de Jesucrist, que per als cristians és el tresor més gran que tenim. Reconeixent la personalitat i els trets nacionals propis de la nostra terra, en el sentit genuí de l'expressió, vull puntualitzar que l'Església no s'identifica amb cap opció política: si no, tornaríem al nacionalcatolicisme d'èpoques passades.
I què ha de fer l'Església en el marc polític actual?
Ha de ser element de cohesió, que contribueixi a guarir ferides. Jo vull ser el bisbe de tots. Que m'ho deixin ser, siusplau: ho demanaré de genolls, si cal. L'Església ha de calmar cors exaltats, que aquí en tenim, temperar ànims, guarir ferides i donar consol. I una vegada aconseguim això, podrem propiciar el diàleg. L'Església, si pot fer alguna cosa, no és posar-se en un bàndol. Hem de mirar de calmar una mica els ànims, per tal que els polítics es puguin asseure i parlar d'una vegada. Si no, no ens en sortirem. El que no vull és que m'etiquetin abans de dir res, però la gent que em coneix ja sap com sóc i com penso.
Arribarà a una diòcesi, la de Tarragona, que està passant per un moment complicat, especialment pels casos d'abusos denunciats en els darrers mesos. Com s'ha d'afrontar aquesta situació?
És una situació delicada, complexa. Potser l'Església, davant la gravetat de l'assumpte, quan han anat sortint aquests casos, ha quedat com descol·locada, però davant d'aquest tema, jo crec que hem d'actuar amb justícia, misericòrdia i transparència. Serien les paraules adients davant d'aquest greu problema que hem tingut, que no és exclusiu de l'Església. De casos d'abusos a menors no n'hi ha hagut només per part de membres de l'Església, sinó també dins d'algunes famílies, altres institucions...
Parla de misericòrdia. Per a qui?
Misericòrdia dirigida a tots, primer al que ha patit l'abús. Cal justícia, tant civil com eclesiàstica, però també misericòrdia. I per tant, en aquest sentit, cal acollir la víctima al màxim possible. I també actuar amb misericòrdia amb qui ha comès l'abús, perquè no deixa de ser una persona humana. Aquí es planteja el tema de la rehabilitació, que els experts diuen que és difícil, però aquesta persona, complint amb el que determina la Justícia, també té dret a poder-se rehabilitar si és possible. I finalment, hi ha el tema de la transparència. Potser, donat la gravetat, s'ha volgut tapar el tema, i crec que això no pot ser. No hi ha d'haver cortines. S'ha acabat, això no pot ser.
Ha de ser més estricta, l'Església, davant dels casos d'abusos?
En el moment actual, jo crec que està reaccionant positivament. Les coses volen el seu petit procés. Quan tens una notícia molt negativa, et quedes com molt astorat. Potser en el primer moment falta capacitat de reacció. Doncs potser no és un símil exacte, però és el mateix: a l'Església ens cal aquesta capacitat de reacció, i jo crec que ara sí que s'està donant.
Quines seran les seves altres prioritats com a arquebisbe?
La gran prioritat és fer present, en el món que ens toca viure, l'Evangeli de Jesucrist en aquesta societat plural. Amb una actitud propositiva, tenim quelcom a aportar a la societat d'avui, que és tornar a l'Evangeli i les Benaurances. Això és la gran oferta que tenim a oferir, amb una actitud de diàleg obert. L'Evangeli no s'imposa ni es posposa, sinó que es proposa. I jo crec que aquest és el gran objectiu del qual parla el papa Francesc. La missió de l'Evangeli és donar sentit, esperança i sentit de vida per tirar endavant als homes i dones de bona voluntat que vulguin escoltar. És una proposta d'estil de vida. Aquest és el gran programa.
Com es pot «eixamplar la base» de l'Església catalana?
Es pot treballar amb una actitud sinodal, és a dir, d'escolta. Aquí tenim un gran potencial: l'Església no són els capellans ni els bisbes; què faríem sense la base cristiana de la nostra gent? Tenim un gran potencial i, de cara al futur, tenim un laicat compromès i actiu, que potser no és majoritari, però aquí hi ha l'ànima del món. La gran proposta de sentit que té l'Evangeli és el que tenim a aportar, i qui tingui orelles, que escolti.
Què cal fer amb el patrimoni de l'Església?
Cal un diàleg amb la cultura i la universitat. El patrimoni cultural que té l'Església és immens, i ens volem oferir perquè la gent conegui les nostres arrels cristianes. Si val la paraula, és un camp que tenim poc «explotat». Estem tan acosumats a veure'l, que potser passem de llarg i no el valorem adequadament.
Molta gent parla de vostè com un teòleg, com un intel·lectual. Se sent identificat, amb aquesta etiqueta?
Bé, potser han exagerat una mica [riu]. Jo he intentat fer la meva feina, i està clar que a mi el tema dels llibres i la reflexió sempre m'ha agradat. Jo estava de vicari a Palafrugell i em va cridar el bisbe i em va demanar que m'encarregués de l'Institut de Ciències Religioses. I així vaig començar, en vaig ser director durant deu anys. Sempre ho he intentat combinar el contacte amb la gent, però a partir de llavors se'm va acabar estar en parròquies grans; vaig començar a estar en parròquies petites per poder combinar la doble feina. Això crec que també m'ha ajudat potser a tocar una mica de peus a terra i veure els problemes de la gent, allò que diu el papa Francesc quan parla del sentit de la fe del poble. I el teòleg, el que fa la reflexió, ha d'estar atent al sentit de la fe del poble de Déu.
Què s'emportarà de les parròquies del Baix Empordà on ha servit durant tants anys?
Un record extraordinari. Vaig estar uns anys a pobles de l'Alt Empordà, després em va tocar anar un temps breu a Sant Miquel de Fluvià, i llavors gairebé vint anys a Jafre i alguna altra parròquia més tard m'han anat encomanant. Tinc un record extraordinari de la gent, del tracte. Una de les coses que hem intentat fer ha estat un treball interparroquial. Girona és la diòcesi de Catalunya que té més parròquies. Per exemple, Tarragona en té la meitat. Per això, cal un treball de conjunt. Això és el que s'intenta fer, i el que és el futur de l'Església. A les parròquies que jo tinc hi ha un consell interparroquial, que vol dir laics i laiques amb qui hem intentat fer un treball eclesial.
