José Molina i Ildefonso Moyano van ser interventors del Talgo des de 1973 i 1982, respectivament. La seva tasca era molt similar a la dels actuals revisors: comprovar que cada viatger portés el títol de transport corresponent. A la pràctica, però, implicava molt més: sovint, acabaven exercint de «consellers» entre els passatgers, donant-los un cop de mà o ajudant-los a orientar-se quan arribaven a terme. «El més bonic de la nostra feina era poder ajudar els viatgers, no fiscalitzar-los», explica Molina. I això que no sempre era fàcil, tenint en compte que molts dels passatgers eren internacionals i per tant parlaven anglès, francès o italià, idiomes que a l'Espanya dels 70 i 80 poca gent parlava amb fluïdesa. «Per sort, des de Renfe ens van oferir cursos d'idiomes. Jo en vaig fer un de 200 hores de francès i això em va ajudar molt», assenyala Moyano, tot i que, «amb bona voluntat, tothom s'acabava entenent».

«El Catalán Talgo va ser tota una revolució, perquè era un tren modern i ràpid. I es considerava de luxe, sobretot per a la gent que estava acostumada a agafar regionals i rodalies», recorda Molina. La seva rapidesa, sumada al fet que no s'hagués de fer transbord, li va donar de seguida un alt nivell de popularitat que es va traduir en una elevada ocupació, especialment per Setmana Santa o Nadal. «Primer venien sobretot turistes, i més endavant la gent ja el va començar a fer servir també per viatges de negocis», explica Molina.

Tot i que no era l'únic tren on treballaven, tant Moyano com Molina en guarden un grat record. També de l'estació de Portbou, que recorden sempre atrafegada, sempre plena de gent i «plena de vida», on destacava especialment la cantina, molt més concorreguda que la de la veïna Cerbere, que resultava més cara en l'època dels francs i les pessetes.

Els dos antics empleats també recorden que era un trajecte «molt bonic» i que «disfrutaven» en una època en què el tracte humà era essencial i en què, quan un viatger tenia una problema, de seguida recorria a l'interventor. I, malgrat que la feina d'aquests era comprovar que tothom portés el bitllet correcte, en alguns casos van fer la vista grossa, si els ho demanava el cor. «Som persones, som humans, tenim dona i fills. Hi ha alguns casos que és qüestió d'humanitat», recorden.