Els professionals del transport sanitari programat, que fan trasllats a serveis com ara la rehabilitació o la diàlisi, perceben més factors que generen risc de desgast a la feina que els tècnics de l'atenció urgent. És una de les conclusions d'una tesi doctoral que es presenta aquest mes a la Universitat de Girona i que analitza els riscos psicosocials dels professionals de les ambulàncies, per aportar evidència científica que contribueixi a tenir entorns de treball més saludables. I és que, assenyala l'estudi, el 67,6% dels professionals enquestats mostren símptomes compatibles amb desenvolupar la síndrome d'estar cremat a la feina.

L'autora, Pau Navarro, va començar a treballar com a tècnica de transport sanitari el 2006 i va anar passant per diversos departaments del Consorci del Transport Sanitari de Catalunya Regió Girona, que llavors gestionava el servei a les comarques gironines.

«A la feina t'adones que t'han ensenyat tècniques per respondre a qualsevol servei, però que en general no t'ensenyen com gestionar les possibles emocions que desencadenen les nostres funcions, com la mort d'un menor davant la seva família, per exemple», explica. «A l'oficina veus que des de la gestió es coneix poc el dia a dia dels professionals I per això vaig decidir posar-m'hi. Veia que hi havia coses negatives, però també positives, perquè, si no, com tiraven endavant?», assenyala sobre per què va decidir iniciar el doctorat a la facultat d'Educació i Psicologia de la UdG.

L'estudi, que ha inclòs qüestionaris i entrevistes en profunditat a professionals del sector de Girona i del Quebec, analitza la prevalença de variables de risc i de protecció entre el personal del transport sanitari, com les condicions laborals, el desgast emocional o el sentit de la coherència.

«És un sector molt vulnerable: hi ha molta exigència emocional, situacions que t'obliguen a prendre decisions ràpides, estàs en contacte amb persones molt fràgils... Una de les idees era veure si les variables positives i negatives per a la salut tenien relació entre elles, i si potenciant-ne unes podies prevenir les altres», explica Navarro, que ha enquestat 200 professionals de la demarcació.

Així, dels resultats de la tesi tutoritzada per Mònica González i Esperança Villar, del Departament de Psicologia de la UdG, se'n desprèn que hi ha certs factors que els professionals detecten com una protecció, com el reconeixement social o la relació amb els companys, i que es poden potenciar, mentre que d'altres considerats de risc es poden revertir.

«Molts factors de risc estan relacionats amb la cultura empresarial i la gestió, amb el tracte dels responsables, la relació amb el centre coordinador, els quadrants de treball... tot això es pot millorar. Hi ha d'altres factors que no són evitables, com l'atenció a menors en situacions traumatitzants», diu, i apunta que altres variables que incideixen directament en el desgast des del punt de vista del treballador són la sobrecàrrega laboral, la privatització del sector o la manca de recursos.

A més, també compara la percepció dels treballadors dels dos grans models d'atenció extrahospitalària al món: el francoalemany -el nostre, amb tècnics formats amb cicles formatius de grau mitjà de dos anys- i l'angloamericà, amb paramèdics que poden subministrar algun fàrmac, i entre el transport urgent i no urgent, la divisió del servei a l'Estat. Entre països s'ha trobat més similituds que diferències, i que on hi ha més distància és entre el transport sanitari urgent i programat.

«Els professionals entenen que l'estrès de la urgència forma part del sentit del treball i és una gran protecció que el no urgent no té. A més, com a positiu, el transport urgent té un sistema de guàrdies de 24 hores i després descansos de tres o quatre dies sencers i això facilita la conciliació. Treballes 24 hores, però no seguides, estàs en presència a la base esperant la trucada de la ràdio i això fa que hi hagi dies complicats i d'altres que no ho són tant. En canvi, en el transport programat, fas un servei rere l'altre vuit hores al dia, i la jornada es pot allargar, perquè has de portar molts pacients a diferents llocs, hi ha trànsit, imprevistos... tot això no facilita la conciliació i a més genera sobrecàrrega per complir-ho tot», exemplifica.