01 de setembre de 2019
01.09.2019
Diari de Girona

Leopoldo Pomés: «Usted sí que sabe»

Fotògraf i publicista, la seva relació amb les comarques de Girona va molt més enllà de la seva mort · Va més enllà fins i tot de la seva vida, ja que abasta la de tots nosaltres

31.08.2019 | 23:51
El 2009 es va rodar un anunci a Alacant, inspirat en el clàssic protagonitzat els anys 60 per Margit Kocsis

L'última vegada que he estat a Barcelona, no fa ni un mes, vaig complir amb la preceptiva visita a la llibreria La Central, al barri del Raval. Per aquells carrers vaig veure només un home per terra, i no estava apunyalat, sinó borratxo, o sigui que no és tanta la perillositat, si bé cal esmentar que el borratxo era, a més, discapacitat i havia caigut de la cadira de rodes, sense que ningú li fes ni cas, com no fos per no trepitjar-lo en passar pel seu costat. Però no ens desviem del tema, ens trobàvem a la Central, un temple de la lectura. Allà vaig tenir a les mans el llibre biogràfic de Leopoldo Pomés, No era pecado. El vaig tenir a les mans una estona, vull dir, fins i tot el vaig tenir entre els llibres que aquell dia vaig comprar. Finalment va quedar entre els descartats (haig d'explicar que quan visito una llibreria em comporto com un concursant a la subhasta de l' Un, dos, tres, i vaig descartant regals fins que em quedo amb l'últim, que més d'una vegada ha resultat ser una carabassa). No semblava que hagués de ser una carabassa la biografia de l'home que, en paraules de Vázquez Montalbán, va «erotitzar el país», però fos com fos, no me'l vaig quedar. Qui m'hauria de dir que, poques setmanes després, Leopoldo Pomés moriria, i ho faria precisament a l'Empordà. A la propera visita a La Central, prometo endur-me No era pecado, encara que sigui ja a títol pòstum.

Fotògraf i publicista, la seva relació amb les comarques de Girona va molt més enllà de la seva mort. Va més enllà fins i tot de la seva vida, ja que abasta la de tots nosaltres. Si més no, la de tots els que als anys 60 i 70 esperàvem els minuts de publicitat televisiva per veure si teníem sort i sortia l'anunci de Centenario Terry, o el de «la rossa del cavall», com em dèiem a col·legi quan el comentàvem. Els més espavilats de classe asseguraven haver vist que la rossa no duia res a sota de la vaporosa camisa blanca, que anava tan nua com el cavall que ni tan sols duia sella de muntar. O tindrien molta imaginació o tindrien televisors més avançats que el General Electric en blanc i negre del menjador de casa, perquè jo mai, mai, vaig veure si la rossa de l'anunci duia roba interior o -com preferia imaginar en la solitud del meu dormitori- la seva pell fregava la pell del cavall. Doncs bé: aquest anunci que tants somnis va provocar en tota una generació de nens i adults, va ser ideat per Leopoldo Pomés. Només per això, aquest home mereix un lloc a la memòria i carrers a totes les ciutats. Quan Vázquez Montalbán va escriure que Pomés va erotitzar Espanya es referia precisament a aquestes campanyes que va fer per a Terry, amb la pintora Margit Kocsis muntant a pèl -això vull pensar encara avui- un cavall blanc per Doñana (més tard farien un altre anunci a Venècia), en un anunci que va suposar un dels grans gols a la censura franquista. Tant era l'erotisme de les imatges que quasi ningú recorda l'eslògan que l'acompanyava:

-«Terry me va», deia un home.

-«Usted sí que sabe», responia una dona.

En el record d'aquells nens que només podíem mirar TVE i en blanc i negre, Pomés serà sempre qui ens va dur fins al menjador de casa la rossa del cavall. Ni les bombolles de Freixenet ni la campanya d'imatge i la pel·lícula per a la candidatura de la ciutat als Jocs Olímpics de 1992, també creacions seves, faran mai ombra a les cavalcades de Margit Kocsis, les que vèiem i les que en solitud imaginàvem. A la Kocsis, per cert, la vam tenir els gironins molt més a prop del que mai vam saber: pintora com era, es va establir a Argelaguer (la Garrotxa), on va instal·lar el seu taller de pintura i va començar una brillant carrera. Allà pretenia arreglar la masia on vivia, desig que li va truncar la mort, el desembre de 1984, tot just als 43 anys (havia nascut l'any 1941 a Indonèsia, però tenia nacionalitat holandesa). Vagi per davant que no era una model que va tenir el capritx de pintar quadres. Al revés: Margit Kocsis havia estudiat belles arts i la de pintora era la seva professió, per més que hagi quedat en la història com «la noia del cavall blanc».

Trenta-cinc anys després, Leopoldo Pomés, l'home que havia dut Margit a les nostres vides i a la nostra imaginació, moria també a les comarques de Girona. Ningú ens podrà treure el que ens va fer disfrutar amb un simple anunci. Si m'encarreguessin l'epitafi per a la tomba de Leopoldo Pomés, no tindria cap dubte:

- Usted sí que sabe.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
L'últim El més llegit