L'home amb el somriure permanent va obrir les Festes del Tura. El pregoner Joan Soler és conegut per tothom a Olot. Hi va néixer, hi va anar a escola i hi va treballar de cambrer i d'expenedor en una benzinera. Unes feines que van connectar l'home del somriure amb el conjunt dels olotins, als quals també els va quedar a l'esperit aquell noi que somreia.

Biòleg i teòleg de formació, va voler ser capellà i missioner. Després de formar-se en el missatge bíblic a Madrid i a París va anar a parar a Dapaong, al nord de Togo, una ciutat de 800.000 habitants amb només 4 metges.

Després de nou anys de viure i treballar en un país amb molta pobresa on tothom estava content, va tornar a l'Europa «on tothom ho té tot i ningú està content». Quan marxava de Togo li van fer saber que la gent el coneixia com a «Djaa Laar» , que vol dir l'home que sempre somriu.

Ben somrient es va plantar al costat de l'alcalde, Josep Berga, al balcó de l'ajuntament, i el missioner que ara és el rector d'Arenys de Munt va començar el pregó o, tal com va dir, un sermó com els d'abans. Uns sermons en els quals el llenguatge s'adequava al públic i s'hi podia veure reflectida la societat. Un llenguatge amb poder per captar l'atenció fins a establir una experiència en els oients. Una experiència que van poder viure el miler de persones que es van concentrar ahir al Firalet per escoltar el pregó.

El missatge de fraternitat que va comunicar Joan Soler estava repartit en quatre apartats: els seus orígens, el passat del seu país, el present i el futur.

Va enumerar els primers records de les festes. Va recordar unes festes en les quals era un noi somrient que treballava de cambrer al Quims o al restaurat Font de l'Àngel.

Ben acabats els records, el pregoner, a través de projeccions, va plantar l'Àfrica a la façana de l'ajuntament. Els somriures, els ulls i els llavis dels habitants de Dapaong es van obrir ben vius en els murs. Uns somriures com els de la noia que Soler va batejar amb el nom de Tura poc abans de morir. «Es deia Ladi, tenia 24 anys, era l'aprenent de modista més riallera que havia conegut. Per desgràcia la vida se li va complicar i es va anar apagant, fins que al final em van demanar que l'anés a batejar. Quin nom et vols posar, li vaig demanar? Tria'l tu, em va dir. I li vaig dir: et diràs Maria del Tura». Ho va explicar perquè ho devia a totes les Tures del món que pateixen en països empobrits i a la Mediterrània. «Si és festa, l'han de poder fer tots!», va exclamar.

La darrera part del pregó va anar acompanyada d'imatges de les seves vivències a Togo i a les Festes del Tura. Va recordar el dia que va projectar les imatges de les Festes del Tura a Togo. A l'Àfrica també en fan de festes i el pregoner les va viure. «Els balls ancestrals, la calor... i la cervesa local», va recordar. Això no obstant, va demanar moderació: «El que ha d'unir les festes del món no és l'alcohol, sinó l'alegria», va aconsellar.

El pregó es va acabar amb un missatge d'esperança en el qual Soler va reivindicar la figura del capellà com el poeta de Déu.