nguany se celebra el trentenari de la fundació de les Esquadres de Paisans Armats, la primera institució europea erigida com a cos civil, lluny de les funcions militars d'un exèrcit, amb la missió de preservar la seguretat de la ciutadania. L'existència d'aquelles esquadres, inicialment formada per voluntaris però més aviat que tard organitzades i jerarquitzades, s'integra de ple a la història de Catalunya.
Tres segles donen per molt, entre altres coses per esdevenir el Cos de Mossos d'Esquadra, i convertir-se així en un símbol identitari del nostre país. La seva inclusió a l'Estatut de 1979 els institucionalitzava definitivament com la policia pròpia de Catalunya. Allò tan conegut de «llei i ordre» fou i segueix essent la seva divisa, atès que qualsevol altre negaria la seva funció principal de gendarmes.
El president Jordi Pujol, coherent amb el pas que ell mateix havia donat -de «fer país» a «fer política»-, tingué sempre molt present que l'Estat no era un assumpte exclusiu de Madrid. Amb la Constitució en una mà i l'Estatut d'Autonomia a l'altra, va esforçar-se per omplir de contingut simbòlic i real allò que els constitucionalistes varen extreure de la pròpia Carta Magna: la Generalitat també era Estat i en donava prova la Constitució i l'Estatut, com també el vigent, quan afirma que el president de la Generalitat és alhora el màxim representat de l'Estat espanyol a Catalunya. Volgué demostrar, i ho assolí, que Catalunya era capaç d'assumir responsabilitats de major importància que les altres comunitats autònomes: Mossos d'Esquadra, TV3, institucions penitenciàries, ensenyament i d'altres. Tot al servei d'assentar l'autogovern i demostrar la seva capacitat per estar a l'altura de les legítimes ambicions de país, entre les quals ser un model de pau i concòrdia, disposar d'una societat creativa i ser referència obligada dins la Unió Europea.
La construcció d'una institució cabdal per a Catalunya, el Mossos d'Esquadra, no fou fàcil. En els meus quasi vint-i-cinc anys de diputat a Corts per CiU i per la província de Girona -mai ho agrairé prou al meus antics electors i al meu antic partit polític-, sempre vaig escoltar que el País Basc no era el problema d'Espanya, tot i l'existència d'ETA, sinó que ho era Catalunya.
La història pesa, i la nostra no és precisament rectilínia ni mancada d'errors, cosa ben present en els àmbits de tota mena del Madrid oficial i cívicament organitzat. Participant en negociacions relatives al Mossos, la seva expansió en el territori i finalment l'assumpció de la competència relativa a la vigilància en les carreteres, sempre vaig notar la malfiança respecte d'un cos de policia dirigit pel Govern de la Generalitat.
Aquesta malfiança es va convertir en autèntica (i potser irreversible) desconfiança a partir del moment en què l' Artur Mas deixà la governança del carrer a l'ANC i a Òmnium en detriment dels Mossos.
Estem així des de 2012, set anys llargs, i seguirem així mentre tota acció policial d'envergadura respecte d'escamots provocatius i violents sigui censurada des de JxCat i ERC al so del trompeta de la CUP. En els quatre últims anys, hem tingut tres consellers d'Interior, quatre directors generals dels Mossos d'Esquadra i quatre comissaris en cap dels mateixos. Això és qualsevol cosa menys esperit i sentit d'estat.
En els últims temps, mesos, el cos de Mossos d'Esquadra ha registrat fets i paraules que no fan altra cosa que posar interrogants a la seva funció. L'any passat s'enviaren efectius del tot insuficients per protegir el Parlament d'una turba independentista; enguany, en Torra els desautoritza des d'Eslovènia per haver carregat a Girona contra uns manifestats que tractaven de rebentar una concentració legal, essent contrària a norma la manifestació, i demana tallar caps; fa poc que es va donar a conèixer la incorporació de nou material -entre el qual el gas pebre- per fer front a tumults al carrer d'extraordinària gravetat i de nou, el vicari general de Catalunya increpà el seu conseller d'Interior; i, el dilluns passat, el director general del Mossos va presentar la seva dimissió.
Aquest batibull, impropi d'un govern amb plenitud intel·lectual, només serveix per desorientar els mateixos Mossos i per servir en safata de plata la necessitat d'Estat d'anar a un nou 155 o fer ús de la llei de seguretat en la disposició que atorga al Govern d'Espanya la potestat d'intervenir el cos de Mossos d'Esquadra per comandar-lo des de Madrid. Ens ho ben mereixem per haver elevat l'estupidesa i la idiotesa a la categoria de govern.
