Tot sembla dir que aquest dilluns coneixerem la sentència del Tribunal Suprem sobre els fets succeïts a Catalunya els dies 6 i 7 de setembre i 1 i 27 d'octubre; és a dir, l'aprovació per la majoria independentista de les lleis de referèndum i transitorietat jurídica, la celebració d'un referèndum il·legal sobre si Catalunya s'havia de constituir en un estat al marge del Regne d'Espanya i, finalment, la proclamació de la independència de Catalunya.
Sobre això versarà exclusivament el veredicte del màxim òrgan judicial de l'Estat i la implicació o no dels avui imputats en els fets que es jutgen.
En conseqüència, ha arribat l'hora del filòsof grec, uns dels grans del corrent estoic, Epictet d'Hieràpolis quan en el seu Manual sobre la vida afirma que «les persones indisciplinades, conduïdes per llurs antipaties i simpaties personal, sempre busquen signes per construir o reforçar llurs irreflexius punts de vista i opinions.
Però -afegeix qui esclau fou- els esdeveniments, per ells mateixos, són impersonals, tot i que les persones assenyades sens dubte poden (i han de) respondre-hi de manera profitosa». Irreflexius foren tots aquells que han estat objecte de judici pels seus fets, que no pas per les seves opinions, com ens venen dient el gens immaculat grup de corifeus que han muntat els drames i les tragèdies derivades del processus.
Una colla de professionals de la mentida i de l'engany que han portat a Catalunya a perdre o a recular en tots els camps.
Segons les filtracions sorgides de l'envoltori del Tribunal Suprem -en cap cas, dels magistrats que integren la Sala que dictarà sentència-, no s'ha considerat provat que en l'aprovació parlamentària de la desconnexió de Catalunya respecte d'Espanya es donés violència, entesa com a confrontació física.
No es va donar ni entre diputats ni tampoc n'hi va haver a les rodalies del Parlament. Si una cosa estava nítida abans de començar el judici oral és que els políticament adolescents que votaren la resolució per la qual Catalunya es constituïa en un estat independent no varen abaixar la bandera espanyola del Palau de la Generalitat i del Parlament de Catalunya. Això mai no va passar en l'alliberament revolucionari de l'exèrcit d'en Pancho Villa.
I això que la immensa majoria dels seus soldats no sabien ni llegir ni escriure, però sí que disposaren de major sentit institucional que els parlamentaris independentistes i que el govern del nostre petit país. Ni en Llach va adonar-se que hi mancaven uns grams de lirisme en la proclama.
Per tant, l'esforç de la Fiscalia d'enllaçar els acords nuls del Parlament i el mateix referèndum de l'1-O, il·legal, amb la manifestació muntada davant la seu del Departament d'Economia i Finances, i la presumpta violència que allí s'hi va donar, hauria resultat inútil als ulls del Tribunal, com aquest columnista va mantenir en el seu dia a la llum de la prova realitzada. De rebel·lió, res; de sedició, potser.
Tanmateix, com que l'ANC, Òmnium, el vicari Torra i el seu pírric govern, JxCat, ERC, CUP i, sobretot i fonamentalment, Carles Puigdemont, pontífex maximus de l'orgia independentista, venen predicant que la sentència ja estava escrita abans de començar el judici atès que «Madrid ens té mania», aleshores ves a saber què succeeix en el món dels llaços grocs al voltant de la mateixa. Tanmateix, si ells «són Catalunya», com ens diuen, Catalunya sortirà derrotada.
De moment, en previsió de que les bufetades se les emporti ERC, el vicari Torra ja ha delegat en el Parlament la «resposta» a la sentència. El seu president, en Roger Torrent, ara que ha estat advertit pel TC, faria bé de prendre nota del resultat judicial respecte de la insolència de la seva predecessora, no fos cas que els de l'avui JxCat -veurem demà- se'l cruspissin després de coure'l lentament en el foc de la inutilitat.
Per alguna cosa l'Epictet va deixar escrit que «l'home prudent sap que és infructuós projectar les pròpies esperances i temences vers el futur. Fer-ho només porta a elaborar representacions mentals melodramàtiques i a perdre el temps».
Vigili, senyor Torrent.
