14 de octubre de 2019
14.10.2019
Diari de Girona

«Vèiem els vaixells al port i ens preguntàvem: "si ells marxen, per què nosaltres no"?»

13.10.2019 | 23:30

De Marràqueix a Girona. En Mohamed va arribar el 2006 a Bilbao després d'un viatge tortuós de més de mil quilòmetres, de nits dormint al carrer i de molts intents fallits d'arribar amb vaixell a Espanya. No tenia més de 16 anys però anar a Europa era una «obsessió». Ha viscut 10 anys a Olot, té una vena artística i vol viure de la pintura.

n Mohamed era menor d'edat quan va arribar a Màlaga amagat al sostre d'un vaixell. Era l'any 2006 i havia començat la Secundària. No tenia més de 16 anys, i vivia en un poble molt proper a Marràqueix en el si d'una família molt humil. Durant les vacances de primavera anava a treballar amb el seu tiet a una botiga de Tànger per guanyar un sobresou i ajudar els pares. A les 11 s'acabava el torn, i amb un company que també hi treballava anaven a passejar a l'imponent port de Tànger. La idea d'arribar a Europa per tenir una millor vida els va quedar gravada a foc i es va convertir en una obsessió: «Vèiem la gent entrar i sortir dels vaixells del port, i ens preguntàvem: "si ells marxen, per què no ho podem fer nosaltres"?», explica en Mohamed, més d'una dècada després i amb trenta anys a l'esquena. Actualment viu a Celrà, té inquietuds artístiques i plasma les seves vivències en teles pigmentades amb paper reciclat. Actualment exposa una trentena d'obres al Museu de la Garrotxa, a Olot, i és un artista emergent que tot i la seva curta edat ja pot considerar-se tot un experimentat quant a vivències.

I dit i fet, van estar dies i dies perdent les nits intentant creuar el Mediterrani. La brutícia i la manca de son els van delatar: «El meu tiet va descobrir les nostres intencions i ho va explicar tot als meus pares. Ens vam enfadar i vaig estar un mes vivint al carrer».

La resposta a «com vas venir a Espanya?» és senzilla però inquietant: «Vaig venir sota un camió», contesta, «va ser poca estona, fins que vam passar el control de duanes, llavors vam pujar al sostre d'un vaixell i vam arribar a Màlaga». Passat tant de temps, té una cosa molt clara: «Ara no ho faria, ni recomano a ningú que ho faci. Si vols tenir una vida millor, ho pots aconseguir al Marroc, cal tenir paciència», sosté.

Un cop trepitjada terra europea, va trucar als seus pares. Va ser llavors quan van saber que havia marxat: «La meva mare té diabetis des de llavors». Tenien una mà a cada butxaca i poc més enllà d'unes quantes nocions de francès. Ni gota de castellà: «Vam començar a tocar timbres de les cases. Érem nens, i de seguida ens van acollir. Van dur-nos a una església i allí ens van preguntar on volíem anar. Quan vius al carrer saps què ha fet la gent, i nosaltres sabíem que a Bilbao hi havia molt bona atenció cap als menors», relata. «Van comprar-nos un bitllet d'autobús cap a Bilbao, i vam passar d'anar a sota d'un camió a tenir un passatge de primera», recorda el jove. Els primers mesos van ser durs: «Durant el dia em feia el valent però plorava cada nit».

A Bilbao van entrar en un centre d'acollida immediata, on es va separar del seu company de viatge, i on hi havia uns 50 menors més. Després d'una preselecció i de regularitzar la seva documentació van enviar-lo en un pis amb 7 persones més, on va aprendre l'idioma i va estudiar un curs professional de lampista.

Amb la majoria d'edat va traslladar-se a Catalunya, i va estar 10 anys vivint a Olot. Ara s'ha traslladat a Celrà, on vol compartir el seu art. Va descobrir la seva passió per la pintura «per casualitat», tot i que de petit el seu tarannà tímid i molt mental el duia a dibuixar abstraccions.

Ha combinat la pintura amb el seu pas per múltiples oficis, que li han permès poder dedicar les hores lliures a pintar fins al punt d'oblidar-se fins i tot de menjar i dormir. «És el meu punt d'escapatòria, l'únic moment que no penso en res».

Les seves obres són el resultat d'emocions i vivències d'aquí i del Marroc. «Sempre em baso en el que he viscut, jo mateix sóc un llibre, per què he d'anar a buscar una altra cosa?».

En Mohamed, que firma com a M. Rabehy, calcula que ha fet unes 200 obres, cadascuna amb el seu procés propi. L'abstracció, però, és el que més s'ajusta al seu estàndard emocional i visual, i el que vol que sigui el seu segell propi.

La seva condició de menor el fa veterà d'uns viatges perillosos cap a Europa que estan més vigents que mai. A en Mohamed li resulta fàcil entendre la situació de venir fins aquí, i per això té previst ajudar nois que estan en centres de menors i animar-los perquè estudiïn i no perdin el fil.

Se'n penedeix, però, d'haver vingut? «Penedir-me'n, mai. És una experiència que m'ha servit per aprendre».

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
L'últim El més llegit