Mal despertar, un tractor passa per sota la finestra de casa tocant la botzina a tot drap. Per què necessita botzina un tractor? Per espantar els pardals que es mengen el sembrat? Porta una senyera a la cabina, senyal que se suma a la jornada reivindicativa, no sé de què, però reivindicativa. Trista la vida la de l'esquirol, que, a més de saber-se traïdor a qui sap què, és condemnat des de primera hora a arrossegar tot el dia cara de son. Em rento les dents i la cara, maleint la mala sort que no siguin dues accions laborals, que així ja estaria exercint d'esquirol. Baixo al bar. Un treballador -avui ho soc- no comença la jornada sense passar pel bar de sota casa, per sort en aquest país tots els treballadors tenen un bar a sota casa.

- Jodidos esquiroles, los que tienen el bar abierto- saludo en castellà, per afegir l'estatus de botifler al d'esquirol. Quan em poso a trair, vaig a totes.

Riallades de la parròquia. S'hi troba l'home-amb-el-got-d'anís-a-la-mà, del qual no recordo mai el nom però que en vagues anteriors s'havia aixecat d'hora i havia escrutat els comerços del barri per informar-me així que em veia. Sap que soc periodista. I esquirol. Em saluda a la seva manera:

- El del taller mecánico tiene cerrado, a esa hora es raro, debe hacer huelga. El carnicero, en cambio, que yo pensaba que cerraría, tiene abierto...

I va desgranant la situació al barri tot escurant el got d'anís, mentre jo apunto. El meu barri, Santa Eugènia, és barri amb molta immigració, aquí els piquets s'hi acosten tant com les autoritats municipals, o sigui que tothom fa el que vol. Els comerços regentats per estrangers són els que més segueixen la vaga, algú els deu haver dit que la millor forma d'integrar-se a Catalunya és seguir els consells de TV3: el basar àrab del qual no sé el nom perquè està en el seu alfabet, el locutori, la peixateria Ayoub i el comerç Aladino tenen les persianes avall. La fleca, la papereria, el súper i la botiga de fruits secs, les tenen amunt. A la TV del bar parlen de la mort de Javier Furia, un dels membres fundadors de Radio Futura. La seva Escuela de Calor seria la banda sonora ideal dels darrers dies: « arde la calle al sol de poniente...».

M'acomiado de la gent del bar, no sense recalcar, amb gens dissimulat orgull, que me'n vaig a treballar, com a esquirol que soc. Poc trànsit al carrer. Dono mentalment les gràcies a tots els CDRs que han matinat per fer-me la vida més senzilla i decideixo agafar el cotxe per anar al centre de Girona. Ser esquirol no està renyit amb tenir al·lèrgia a caminar. Aparco en zona blava. No poso tiquet. Espero que els controladors, patriotes ells, s'hagin afegit a la vaga, estigui aquesta convocada pel motiu que sigui. A un esquirol de naixement els motius li són indiferents: ell va a treballar. Perquè sí. Per tocar la fava.

Una primera ullada als carrers del centre em permet adonar-me dels canvis en (nova referència a Radio Futura) la moda juvenil. Si fa un temps ningú anava a l' insti sense unes Nike, a menys que volgués ser objecte de bullying per idiota i per miserable; si després no hi havia adolescent que s'atrevís a anar a classe sense una samarreta que posés ben gros «Levi's» a la pitrera; avui ningú no es pot considerar jove si no du una estelada lligada al coll, en forma de capa. Tots els joves necessiten un senyal d'identitat per no ser exclosos del ramat. A la meva època dúiem macuto militar, avui estelada, la qüestió és ser igual que tothom. Això canvia quan et fas adult, aleshores fins i tot ets capaç de tornar-te un esquirol.

Això em recorda que estic treballant i que no està bé que m'aturi al carrer a mirar els darreres de totes les adolescents que passen, de fet és una pèrdua de temps perquè a totes els arriba l'estelada fins a mitja cama. Apunto: Dentix té la persiana a mig baixar, com la boca d'un pacient poruc quan s'asseu a la cadira del dentista. Women's Secret té obert, els àngels de les calces no fan mai vaga. Podria ser un bon eslògan.

Un grup d'adolescents -estelada al coll- es fa una foto, suposo que per recordar, d'aquí a molts anys, que un dia van ser joves i pensaven que estaven en una revolució, ha, ha, ha, ho recordeu? Que ingenus érem! Ja tens tres fills? Qui és aquest que surt a la foto? Ah, sí, en Sergi, ara està col·locat a la Generalitat.

Una de les noies de la foto duu un paquet de dònuts que mostra com un trofeu. O com una arma. O com un berenar. O potser com un nou signe d'identitat juvenil, que aviat substituirà les estelades, i amb no pitjors resultats.

L'esquirol arriba a la feina. Escric això, però el meu pensament és als carrers. En concret al carrer on he deixat el cotxe, esperant que, efectivament, els controladors de zona blava hagin fet vaga.