Perdre's era impossible. El gènere despistat només havia de seguir el degoteig de persones, famílies i grups d'amics (o el que pertoqui) que divendres al matí es dirigien a la seu de la Generalitat a Girona. La plaça Pompeu Fabra es va omplir força abans de les onze, l'hora fixada per a la manifestació central d'una vaga convocada amb justificació laboral, però que per als milers d'assistents que va reunir a Girona tenia un altre objectiu: expressar un rebuig contundent als gairebé cent anys de presó que sumen les condemnes del Tribunal Suprem.

Mentre s'esperava el tret de sortida de la marxa, les persones concentrades van aixecar la veu per demanar la retirada de la bandera espanyola que oneja a la façana de l'edifici del Govern català i la llibertat dels presos polítics. Poc després, portaveus dels convocants, la Intersindical-CSC i la Intersindical Alternativa de Catalunya (IAC), van llegir un manifest, van explicar que el desplaçament de 153 tractors fins a la ciutat havia obligat a canviar el recorregut i van llençar una crítica als sindicats majoritaris (CCOO i UGT) per no haver-se afegit a la protesta.

Les reivindicacions laborals i socials van marcar la declaració llegida per megafonia, amb la qual es va exigir un salari mínim interprofessional de 1.200 euros, derogar les últimes reformes laborals i restituir els drets dels treballadors. El text també reclamava «implacabilitat» contra l'assetjament sexual i l'aplicació de l'acord d'emergència climàtica, a més de defensar el dret a l'habitatge digne i oposar-se a la Llei Aragonès -tal com s'ha popularitzat la Llei de contractes i serveis a les persones-, a més d'altres demandes que es van tancar amb forts aplaudiments i crits de «vaga general».

Quan la manifestació arrencava, el representant del sindicat Ustec, va destacar la implicació dels docents gironins en la vaga general, amb un 70% del professorat de secundària i un 77% dels mestres de primària; a més d'un 80% dels treballadors de la Generalitat, on la Intersindical té més presència.

«Vaga general pels drets i les llibertats», escrit negre sobre groc, era el lema de la pancarta que obria la manifestació i que, segons els Mossos d'Esquadra, va treure 60.000 persones al carrer. Moltes d'elles exhibien estelades, però també s'hi van veure banderes espanyoles i cartells com un on l'autor va escriure «Soc català, soc espanyol, no vull la independència, però rebutjo la sentència».

«Només em fa callar la mama»

En altres pancartes s'afirmava que «A mi només em fa callar la mama», «No hi ha prou gàbies per tants ocells» o «Si sabeu escoltar, tot això s'acabarà». També hi havia qui feia comparacions amb altres països, «Spain = Turkey. Estats feixistes», o jocs de paraules amb el títol d'una sèrie de Netflix que parla de bullying, 13 Reasons Why, canviant-hi les raons pels anys de la pena de presó més alta.

L'hora que gairebé va costar anar de la Generalitat fins a la carretera Barcelona -tallada al trànsit- dona una idea de la lentitud amb què avançava la multitud, que va recórrer Emili Grahit fins a tombar pel carrer Migdia en direcció a la plaça del Lleó, on es va retrobar amb els tractors aturats a un extrem de la Gran Via Jaume I.

Molta gent va tardar a dispersar-se, però en aquest punt es va produir una doble convocatòria: la dels CDR davant dels jutjats i una altra d'espontània a l'exterior de l'estació del TAV, on la majoria dels congregats eren adolescents que tenien, al seu davant, desenes de policies ostensiblement preparats per impedir cap avançament.