Amb quinze anys a l'esquena com a regidor d'ICV a l'Ajuntament de Girona i just després de jubilar-se com a professor d'Història, Joan Olòriz va ser escollit el desembre de 2015 diputat d'ERC al Congrés per Girona. Batejat per la també republicana Ana Surra com «el profe» de la Cambra Baixa -sobrenom amb el qual s'acabaria popularitzant a l'hemicicle-, Olòriz va viure en primera línia, al costat de Joan Tardà i Gabriel Rufian, una de les etapes més convulses de la política espanyola (2016-2019) fins que va deixar el seu escó a les eleccions del passat 28 d'abril. De les seves experiències a Madrid n'ha sortit un llibre, Del Congrés estant, que va presentar ahir a Girona acompanyat del també exdiputat Joan Tardà, el portaveu d'ERC a l'Ajuntament de Girona, Quim Ayats, i la consellera de Justícia i exdiputada al Congrés Ester Capella. Entre el públic també hi havia els seus antics companys de lluita comunista, com Lluís Herrera i Pere Montalbán, així com una nodrida representació de professors del darrer institut on va ensenyar, el Santiago Sobrequés de Girona.

Ja ho va advertir Ayats durant la presentació: «Joan Olòriz no és de missatges curts». I és que tothom que l'ha tractat coneix de sobres l'oratòria d'Olòriz -ahir bastant continguda, tot s'ha de dir- i la seva voluntat pedagògica. De fet, quan Juan Carlos Girauta el va voler insultar qualificant-lo de « maestrillo» al Congrés, ell s'ho va voler prendre com un elogi.

Joan Tardà el va definir com «una persona ideològicament desacomplexada, que no és nacionalista, sinó republicà i d'esquerres». De fet, el propi Olòriz va explicar que ell s'havia fet independentista «per ser coherent» amb les seves creences, i concretament quan havia vist en primera persona «el poder de l'Estat», una institució que «pot servir per moltes coses bones, però també per a oprimir». Tot i això, tant Tardà com Olòriz van defensar les lluites compartides amb altres forces d'esquerres de l'Estat. «No és contradictori ser independentista i tenir una bona relació amb altres partits d'esquerres», va afirmar Tardà.

De la seva etapa al Congrés, Olòriz en guarda una estreta relació amb el «ministre astronauta», Pedro Duque, qui, assegura, li feia confidències «que no hauria dit al seu partit». També va defensar la tasca de Rufián, a qui considera que li va tocar «un paper molt complicat» en un ambient «molt hostil», i va fer una crida al tan repetit mantra d'ERC d' eixamplar la base: «Tenim un horitzó, que es diu independència o república, però hi hem d'arribar amb tothom, perquè ningú se'n pot sentir exclòs», va sentenciar.

Malgrat que es va trobar amb un Congrés hostil, des d'on va viure l'1-O i l'aplicació del 155, Olòriz explica que va tirar endavant gràcies a l'amistat amb altres diputats, el sentit de l'humor -«a un adversari el desconcentres amb el sentit de l'humor»- i, sobretot, amb molt de treball. «L'únic que em perdia eren els esmorzars gratis que ens oferien els hotels, perquè sempre estava en una reunió o en una comissió», va recordar. De fet, Olòriz va acabar essent el diputat gironí, i un de tots els de la Cambra Baixa, que més iniciatives va presentar durant la seva estada al Congrés. També va tenir un record per als seus excompanys al grup municipal d'ICV a Girona, Enric Pardo i Núria Terés, que també van acabar allunyant-se del partit per la seva manca d'implicació en el procés.

Finalment, Olòriz tampoc es va poder estar de recordar, precisament ahir, l'exhumació de Franco, que va considerar que arribava tard i malament: «Aquest pinyol de l'Estat no es treu amb helicòpter. Si s'hagués tret fa 30 anys, el país seria ara molt diferent, però el virus ja s'ha extès tant que l'Estat té un càncer, que és el franquisme», va considerar.