27 de octubre de 2019
27.10.2019

Supervivents de l'«Aquarius» esperen asil a Girona

Una parella nigeriana, amb un fill nascut a l'Hospital Trueta, i un altre home rescatats pel vaixell humanitari viuen a Girona com a refugiats

26.10.2019 | 23:38
Supervivents de l'«Aquarius» esperen asil a Girona

L'aparició d'un vaixell desconegut a l'horitzó després de passar tota una nit i un dia en un bot al Mediterrani, amb 150 persones més que es juguen la vida per arribar a Europa des del nord d'Àfrica, no és cap bona notícia fins que es descarta que no pertany a la guàrdia costanera de Líbia, el país d'on fuges. Aquesta por la va sentir Harrison Odiase, ocupant d'una de les pasteres que l'Aquarius –noliejat per Metges Sense Fronteres i SOS Mediterraneé– va rescatar el 9 juny de 2018. A finals de mes, Odiase i la seva dona ja vivien a Girona en qualitat de refugiats, igual que un altre home nigerià com ells.

Aquell 9 de juny, el vaixell humanitari va salvar 629 persones del mar que cap govern europeu volia acollir, fins que l'espanyol va accedir-hi. Vuit dies més tard, els migrants van trepitjar el port de València el 17 de juny, des d'on el programa d'Atenció a immigrants i refugiats del Ministeri de l'Interior que gestiona la Creu Roja els va distribuir arreu de l'Estat.

Un fill nascut al Trueta

A Harrison Odiase (de 33 anys), la seva dona (de 30) i un tercer migrant (de 26), que van conèixer al vaixell, els van assignar Girona, on esperen la resolució de les seves peticions d'asil. La parella té un fill que va néixer l'agost de 2018 a l'Hospital Doctor Josep Trueta.

Odiase va marxar de Nigèria quan va morir el seu pare i es va veure abocat a rellevar-lo al capdavant d'un grup religiós de la seva comunitat. Un paper que no desitjava assumir perquè –diu–«volia ser lliure i marxar lluny», i ho va fer fins a Benghazi (Líbia). Només d'arribar, la policia el va arrestar per primera vegada i, després d'un mes detingut, va poder començar a treballar de soldador. Amb el temps, va aconseguir un lloc adequat perquè, el 2016, la seva dona s'hi traslladés. El matrimoni tenia feina i cap intenció de migrar, però l'agreujament del conflicte libi va fer insostenible la seva estada al país, on a ell ja l'havien tornat a detenir, la policia irrompia a casa constantment i els havia pres totes les pertinences. Davant d'aquesta situació, Europa es va convertir en l'objectiu.

A canvi de diners, «un amic» de Trípoli –a més de 1.000 quilòmetres a l'oest de Benghazi– els va facilitar l'accés a «un bot» que va salpar el 8 de juny al vespre, amb més de 150 persones a bord, des d'un lloc indeterminat de la costa Líbia. El destí? «La gent no sabia on anava, només a Europa», explica Harrison Odiase. Gairebé 24 hores més tard, van veure «un vaixell vermell molt lluny» que, d'entrada, van témer que fos libi i els retornés al país del qual marxaven. El vol d'inspecció d'un helicòpter no va ajudar a calmar els ànims, apunta Odiase, que ni tan sols recorda el moment en què va pujar a l'Aquarius perquè, després d'hores i hores de rescat (l'aproximació s'ha de fer amb barques perquè el vaixell faria bolcar les pasteres i molts dels seus ocupants no saben nedar), va caure al mar i va perdre la consciència.

Els cooperants els van assenyalar el destí: Itàlia i «em va fer feliç –afirma el refugiat gironí–, però necessitava veure-ho». I no ho va veure perquè el Govern italià va denegar el permís d'accedir als seus ports, cosa que va reactivar el fantasma de Líbia entre els centenars de rescatats.

La decisió d'Espanya d'acollir els migrants va posar fi a la incertesa i va obrir una etapa nova, la de les peticions d'asil, l'entrada al programa estatal de refugiats i la distribució territorial des de València, fins a on va desplaçar-se una furgoneta de la Creu Roja de Girona per recollir les persones que els havien assignat. Abans de marxar, però, l'ingrés de la companya d'Odiase en un hospital valencià –llavors estava embarassada de set mesos– i la impossibilitat de comunicar-se va allargar unes hores el neguit de la parella.

Finalment, doncs, el viatge es va acabar a Espanya, tot i que ell reconeix que hauria preferit França. Ara bé, tant aquest país com «Itàlia, Holanda, Anglaterra... van dir no i Espanya em va salvar la vida», remarca ara el nigerià, qui assegura que «si tinc la documentació i puc treballar, m'hi quedaré». Aquest, però, és un altre capítol que continua obert.

Mentre esperen aquest moment, ja es troben en la segona fase del programa d'Atenció a persones refugiades de la Creu Roja a Girona, a càrrec de la treballadora social Alejandra Nievas. El pla s'estructura en un primer període d'acollida temporal de sis mesos, durant els quals l'entitat ofereix 36 places d'allotjament que es reparteixen entre sis pisos a Girona i dos més a Salt; ajudes setmanals per comprar menjar, roba –si la necessiten, apunta Nievas– i una aportació econòmica per a l'oci; a més de facitar-los classes de català perquè aprenguin l'idioma. «Ens van donar una ajuda real, ens van dur a escola», subratlla Odiase.

Després comença la segona fase del programa, quan la treballadora social explica que «han de buscar pis, que és el més complicat» i en el que la Creu Roja intenta ajudar-los; una dificultat que es deu a les reticències i els requisits que demanen molts propietaris (un contracte de feina i, si el tenen, un sou determinat, fiances...) a l'hora de llogar-los un habitatge.

En el cas de la família de Harrison Odiase, no van aconseguir llogar cap pis i l'entitat els en va facilitar un a Riudellots de la Selva, del qual en disposen gràcies a un conveni amb l'Ajuntament. Al cap de sis mesos, en van trobar un de compartit a Salt i ara proven d'aconseguir-ne un per a ells sols, «però –fa notar ell– és molt difícil».

Alejandra Nievas indica que en aquesta segona part del projecte, que s'allarga dotze mesos i l'entitat descriu com «d'integració», els mateixos implicats busquen feina. Durant aquest any, segueixen rebent ajudes econòmiques que s'aturen si treballen, com és el cas d'Odiase i del tercer refugiat gironí de l' Aquarius, que treballa en una empresa càrnia. Pel que fa a l'esposa, la Creu Roja l'ha derivada al servei d'ocupació, «on –especifica Nievas– fan formació, pràctiques i ja tenen oportunitats laborals».

«Vull treballar, vull contribuir amb la meva feina»

«Parlant amb gent», Harrison Odiase va trobar feina pel seu compte a la planta de muntatge de bicicletes d'Ecosol, l'empresa d'economia solidària de Càritas Diocesana de Girona, a Vilablareix. «A mi no m'agrada estar a casa cada dia, no m'agrada demanar diners per les coses que necessito, vull treballar, vull contribuir amb la meva feina», subratlla.

Si el Govern espanyol els denega l'asil, tal com ja ha començat a passar amb altres persones rescatades pel mateix vaixell humanitari, Nievas explica que hauran d'abandonar el programa per a persones refugiades i seguir els tràmits habituals de la Llei d'estrangeria. De totes maneres, la treballadora social aclareix que les peticions «tarden molt a resoldre's i, de vegades, el programa acaba sense que ho hagin fet»; «és complicat que els donin l'asil –afegeix– però, mentre esperen, el programa s'ha d'aprofitar».

Per la responsable d'Immigració i Refugiats de la Creu Roja a Girona, Anna Serra, «com més s'allargui la tramitació, millor, perquè estaran més a prop de complir els tres anys aquí» –el període d'empadronament que cal acreditar. A l'agost, els tres gironins van renovar per sis mesos més la targeta que els identifica com a sol·licitants d'asil, «a l'espera de la resposta de Madrid», apunta l'advocada. Si aquesta és negativa, Serra avança que hauran de tramitar el passaport de Nigèria, mantenir l'empadronament i, fins que la seva situació administrativa es regularitzi, «esperar si troben feines en l'economia submergida».

Permisos per raons humanitàries

L'alta probabilitat que Espanya denegui la petició d'asil dels tres refugiats gironins de l' Aquarius és que són originaris de Nigèria, un país on no hi ha cap conflicte bèl·lic obert. Així ho explica la responsable d'Immigració i Refugiats de la Creu Roja Anna Serra, qui critica que no es tingui en compte que fugien de Líbia, «on van viure circumstàncies dures, igual que després al vaixell». 
 
La Comissió espanyola d'ajuda al refugiat (CEAR) ha demanat permisos argumentant raons humanitàries per a tots els ocupants de l'Aquarius, una petició que Serra comparteix perquè «la legislació ho permet, però no es fa per un tema polític i no per fonament jurídic». «No té cap sentit que els rescatis, els facis un comitè de benvinguda i, després, els deixis sense res», conclou.
Compartir a Twitter
Compartir a Facebook