23 de novembre de 2019
23.11.2019
Diari de Girona

quan el silenci és sinònim de complicitat

23.11.2019 | 00:13
quan el silenci és sinònim de complicitat

L altre dia vaig enganxar uns breus moments d'una tertúlia a TV3. Ni sabia aleshores ni tampoc sé avui el nom del programa. Només que era de tarda i que el conductor del mateix es distanciava elegantment de la portaveu dels governs Mas, Puigdemont i Torra, la periodista Helena García Melero. Vaig captar un moment de veritat en mig de tanta mentida: quan Lola García ( La Vanguardia) i Carles Francino (SER) feien un mea culpa en relació amb el comportament de la majoria dels mitjans de comunicació de Catalunya respecte del processus i el seu delirant final: proclamació no proclamada de la independència de Catalunya, enterboliment de la pau social preexistent i violència (molta) que ens recorda la kale borroka viscuda a Euskadi sota els auspicis d'ETA. Només el prestigi professional i social d'ambdós periodistes catalans els feia necessàriament suportables a la televisió del règim independentista.

El col·laboracionisme mediàtic s'ha donat per activa i per passiva. En el dos casos, sempre sota el no principi, per immoral i mancat d'ètica, d'instrumentalitzar l'ham dels resultats de les empreses privades que intervenen en el món de la comunicació. Un compte de pèrdues i guanys que, principalment en l'àmbit de la premsa escrita, ha estat dominat pels números vermells atesa la crisi econòmica patida i la crisi de lectors. Un episodi gens meravellós que ha estat útil a les distintes administracions públiques que a Catalunya es donen per controlar, via subvencions i altres ajuts, l'intermediari dels fets i de les polítiques que aquestes porten a terme i el dret de tot ciutadà a rebre lliurement informació verídica. Només cal recordar el càstig sofert pel Diari de Girona en la seva decisió, empresarial i de direcció, de romandre independent del poder polític. Mentre a uns els complementen les injeccions econòmiques amb l'adquisició de milers i milers d'exemplars que després són regalats, als únics efectes d'augmentar el número del tiratge i així guanyar publicitat pública i privada, al nostre diari, que és el seu, benvolgut lector, se li ha negat la sal, el pebre i l'aigua per mantenir-se incorrupte.

Un dels seus redactor, l' Albert Soler, s'ha agafat molt seriosament el paper d'opinador: No cal agradar; allò que importa és ser llegit... i que el lector lliurement es faci la seva composició. Perquè, en cas contrari, on es troba la tan pregonada llibertat? Doncs enlloc si, com fa l'altre periòdic, El Punt/Avui, o havia fet La Vanguardia en altres temps, espera que se li dictin els titulars de portada i àdhuc algun editorial des de presidència de la Generalitat. Això, que ningú no em negarà, és gregarisme, pura submissió a l'«amo», que per alguna cosa atorga o nega ajuts i fins i tot línies de crèdit de l'Institut Català de Finances per anar surant entre «Eres» la inòpia de no saber llegir comptabilitat i el barrut del suposat mecenes.

Quan llegeixes que els aldarulls provocats –ens diuen– per la sentència del Tribunal Suprem –què s'esperaven, honors i distincions, potser?– ens han costat a tots milers de milions d'euros entre asfaltatges de carrers, mobiliari públic, dipòsits d'escombraries i milers de camions i de cotxes forçosament aturats a les autopistes i un llarg etcètera de violència pura i dura endemés d'actes terroristes com ara tallar línies fèrries amb troncs d'arbres o amb parets de totxana, em pregunto si el silenci de les Cambres de Comerç, Indústria i Navegació de Girona, Palamós i Sant Feliu de Guíxols, la FOEG, el Fòrum Carlemany o la PIMEC gironina no put a complicitat amb els CDRs, Arran, Tsunami Democràtic i altra gent de malviure, i em responc que sí ateses les seves adhesions al sobiranisme i les seves derivades publicades en aquest mateix diari.

Qui omple, si no empresaris, la «caixa de resistència» i qui paga les despeses del fugit de Waterloo àdhuc els panteixos nocturns que per allí s'escolten? S'ha de parlar clar i català. L'alçament contra Espanya ha estat pagat per gent de bona fe i substancialment per empresaris de Catalunya.

En aquests moments d'esberlament de Catalunya i d'acompanyament funerari de presidents de la Generalitat en els seus merescuts viatges als Palaus de Justícia a la recerca d'una sentència condemnatòria, sí o sí, tot aquell que calla, atorga el seu suport als revolucionaris protofeixistes. A veure si no cal ser valent i assenyalar amb el dit a tots aquells que amb el seu silenci s'han convertit en còmplices de delinqüents?

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook