Amina Hussein (Qamixlo, 1986) viu a Barcelona des del 2006, quan s'hi va establir com a refugiada política i s'hi va graduar en Periodisme el 2017, a la Universitat Pompeu Fabra.
Després de tretze anys sense anar-hi, aquest 2019, Amina Hussein ha fet dos viatges al seu poble natal. L'últim va coincidir amb els primers bombardejos turcs i el va allargar «perquè necessitava estar amb la gent, fer de voluntària, informar...». Des que ha tornat, no ha parat d'explicar i denunciar, també a Girona, la situació que pateix el Kurdistan sirià.
Pot respondre amb una frase la pregunta «Què passa al Kurdistan?» que titulava la xerrada que va oferir el dimecres11 de desembre a l'escola Joan Bruguera, de Girona?
El Kurdistan és la terra dels kurds i un poble en lluita durant tota la seva història.
El mateix dia, va fer una conferència a la UdG
En general, hi ha bastant coneixement, potser per sensibilització amb un poble que demana la independència o els seus drets, igual que el poble català. Crec que això és el que ens fa propers.
En actes com aquests, què li pregunten més vegades?
La pregunta que em fan sempre i no sé contestar és què passarà amb els kurds. Interessa molt el futur de la zona, però, desgraciadament, ningú ho sap. Són les aliances líquides que canvien d'un dia per l'altre i utilitzen els kurds per als seus interessos.
S'acaben de complir dos mesos de l'operació militar turca contra el Kurdistan sirià. Va començar el 9 d'octubre, dies després que EUA anunciés que treia els soldats. Com ho interpreta?
Erdogan sempre volia atacar la zona kurda. De fet, no ho feia perquè les forces nord-americanes hi eren, però quan es van retirar va veure els kurds sols, abandonats, i va aprofitar el moment.
Creu que va ser una decisió coordinada?
Amb els Estats Units? Sí, perquè quan les seves forces hi eren no va fer res, va començar quan es van retirar, i cinc dies després EUA i Turquia van acordar que els kurds marxarien de la zona fronterera.
L'atac la va sorprendre visitant la casa familiar, que els seus pares van deixar per la guerra de Síria. Des de quan no hi anava?
Des del 2006, no hi havia anat fins al març del 2019. A l'octubre, era el segon cop.
Volia arreglar-la i tornar-hi?
Sí. Al març, la cosa estava molt tranquil·la, no semblava que formés part de Síria, el país que fa gairebé nou anys que està en guerra, i m'havia plantejat anar-hi a viure una temporada, entre allà i aquí. Però veure la casa destrossada pels bombardejos et deixa sense paraules perquè és on vas néixer, on vas passar la infància i joventut, on tenies els amics... De sobte, el poble estava buit, els cotxes civils no hi podien anar i ho vam fer amb un de militar blindat perquè està a uns 500 metres de la frontera, una zona molt perillosa els primers dies de l'atac. Vaig aconseguir arribar-hi el 12 d'octubre.
No li ho van desaconsellar?
Sí, moltes persones, però trobava a faltar la casa i volia veure com estava. Tenia familiars al poble que havien fugit, però hi vaig contactar per saber que estaven vius.
Quan va decidir fer el viatge, res li feia preveure la situació?
No. Dies abans, Erdogan havia anunciat l'atac, però vaig pensar que ho havia dit durant molt de temps i que només serien paraules. No esperava que el mateix dia que arribés començaria tot.
Davant dels fets, es va posar a fer la seva feina i a explicar el que estava passant. Com descriuria el dia a dia dels 40 que hi va ser?
Les primeres dues o tres setmanes van ser molt intenses. Els dies, les hores, els moments no passaven perquè els atacs no paraven; dels dos bàndols. Era una situació de guerra, de veure morts als carrers, fum, explosions i atemptats de l'Estat Islàmic, que va aprofitar el caos per fugir de les presons perquè Turquia també les va bombardejar. Hospitals saturats, mesquites que demanaven sang, menjar, ajudes per a les persones desplaçades... Una situació caòtica, tràgica i inhumana.
Va trobar traves per exercir de periodista?
No. Al març, em van donar acreditació per treballar, però aquesta vegada la situació era tan caòtica que no demanaven res. Tot estava passant al carrer i ja no ho controlaven tot com abans.
A més de centenars de morts, hi ha més de 300.000 persones desplaçades. On es troba aquesta gent i en quines condicions?
Van fugir en poc més de dues setmanes... Arriben poques ajudes de les ONGs locals perquè les internacionals van sortir de Síria la primera setmana dels atacs, amb els periodistes estrangers. Han construït un camp de desplaçats per a 2.000 persones, així que la majoria viu en escoles a uns 80 quilòmetres de la frontera amb Turquia. No tenen absolutament res, ni lavabos, ni cuina, arriba l'hivern i la cosa està empitjorant.
La UE
Sí, és la que ha frenat i no ha deixat que cap país actués com havia d'actuar; ni tan sols han ajudat les 300.000 persones desplaçades que, de sobte, es van veure sense res. Sí, crec que molts països no han fet res més que condemnar la invasió perquè la Unió Europea té por que hi entrin tots aquests refugiats.
Tal com van els esdeveniments, espera que intervingui?
Si els vídeos de mutilacions de combatents o de dones no han servit de res, si no van tenir cap reacció davant massacres i crims de guerra, no crec que facin res més.
Al gener farà dos anys, quan Turquia va atacar Afrin -ciutat també al nord de Síria-, vostè va denunciar el «silenci còmplice» d'Occident. Continua callat, doncs? A què ho atribueix?
Sí i, la veritat, jo crec que és per l'amenaça d'obrir les fronteres i pels interessos amb Turquia, que fa el rol d'un gos que patrulla les fronteres de la UE sense deixar que ningú passi. El que no entenc realment és per què Erdogan té tanta impunitat que se li permet fer tot això sense cap reacció.
A principis de desembre, va retreure a Pedro Sánchez que es reunís amb Erdogan i no li demanés explicacions pels bombardejos de la població civil. Cap resposta?
No, ni directa ni indirecta. Em vaig pensar el tuit, em fa por perquè vaig escriure «mentre vostè es reunia amb aquest criminal...» i jo només tinc un permís de residència a aquí.
Enmig del drama, una preocupació afegida és la situació en què queda el projecte polític del Kurdistan sirià, la revolució clarament feminista de Rojava?
El projecte polític com a revolució feminista està totalment abandonat, perquè ara toca salvar vides i ajudar les persones desplaçades. L'administració segueix funcionant, encara que no com abans, però el projecte polític s'ha abandonat, desgraciadament.
Per a vostè, què representa?
Un sistema únic al món basat en la igualtat de gènere i en un lloc estratègic, enmig d'una societat coneguda tradicionalment pel seu conservadorisme. S'hauria de salvar perquè les dones puguin tenir la veu que tenien durant els primers anys de la revolució.
Al llarg de la història, el Kurdistan ha patit conquesta rere conquesta, mai ha tingut un estat propi i fa més d'un segle que es reparteix pel sud de Turquia, el nord de Síria, Iraq i Iran. Si mira cap al futur, què és imprescindible perquè això canviï?
Crec que tenir un Kurdistan independent amb les quatre parts ja és impossible perquè ningú vol un estat nou en aquella zona. Però, almenys, que tinguin els drets bàsics, la seva cultura i festes tradicionals i que l'idioma no estigui prohibit. No demanem un estat independent, sinó una mica d'autonomia, tenir els mateixos drets que els altres ciutadans dels països que ens governen.
Aquestes demandes tenen algun interlocutor internacional?
No. Després del referèndum del Kurdistan d'Iraq tothom ha abandonat els kurds i no hi va haver el reconeixement de cap país, i crec que això passarà sempre.
