12 de gener de 2020
12.01.2020
Montse Bassa

«Malgrat la ràbia i el dolor, necessitem una sortida política»

12.01.2020 | 00:04
«Malgrat la ràbia i el dolor, necessitem una sortida política»

Quan li va demanar ERC que pugés al faristol per parlar durant la investidura?

Ja feia dies que Gabriel Rufián m'ho havia comentat. M'havia dit que normalment són els caps de llista els que fan els discursos, però que ell pensava que, si jo volia, podia donar la veu als presos. Jo he dit molts cops que una de les meves grans il·lusions d'entrar al Congrés era poder mirar als ulls dels nostres carcellers i dir-los clarament el que pensem i, per tant, era una oportunitat fantàstica. Però, abans de dir sí o no, ho vam comentar amb el grup i a tothom li va semblar fantàsticament bé.

Va tenir clar des del primer moment el que diria?

Tenia un llistat amb molts temes, però la limitació era el temps. Em van quedar coses al tinter que hauré d'anar dient quan vagi tenint intervencions. Però estic contenta, perquè tenia moltes ganes d'expressar el que vaig venir a dir: que malgrat el dolor, de la ràbia, necessitem tenir una sortida política a aquest conflicte. D'aquí a l'abstenció per donar una via de solució, independentment que jo soc molt escèptica de si sortirà bé o no. Ara ens necessiten, perquè és evident que no ho fan per gust, sinó per aritmètica i, per tant, cal crear l'oportunitat.

Si la decisió hagués estat seva, a nivell personal, s'hauria abstingut o hauria votat en contra de Sánchez?

El tema de dialogar amb qui sigui no em ve d'ara, ho tinc clar des del principi. Quan van tancar la Dolors, el 2017, hauria dit que «no» a tot. Però, quan vius la repressió en la pròpia pell... Per a una persona que no hi té res a perdre és molt fàcil dir que no, però jo tinc clar que vull un Estat propi, és el meu somni i la meva germana l'està pagant molt car, i per tant crec que s'han de fer passos arriscats endavant. Potser més endavant tindrem més gent, altres vies, però la situació d'ara ens ha demostrat que necessitem ser més gent. Per tant, el «no» és encallar-nos allà on estem ara, i jo he tingut sempre clar que només s'avança des del diàleg i la negociació: és a dir, fent política.

Però no és contradictori defensar el diàleg i alhora dir que li importa un rave la governabilitat d'Espanya?

No. Aquesta frase estava molt pensada i per això vaig dir «personalment», ho vaig deixar molt clar. Va ser com una metàfora perquè quedés molt clar que, si jo m'assec a parlar amb el PSOE, no és per arreglar Espanya, sinó que vull tocar els temes de Catalunya. Per tant, si Catalunya avança, la legislatura avançarà. Caldrà fer un exercici d'empatia: jo hauré d'escoltar les seves propostes i ells hauran d'escoltar les nostres, però no hi ha cap altra via que no sigui aquesta. Respecto la gent que ha votat «no» i m'agradaria que m'expliquessin quina via de solució tenen, perquè igual és interessant i m'hi apunto. Però és que no he vist mai una via alternativa, el «no» es queda en el «no». Hi ha qui ens critica i diu que no servirà per a res, però jo crec que sí, perquè si no va bé la negociació, estarem igual que ara però carregats de raons per continuar dient que som els amos del diàleg i que ho hem provat una altra vegada.

Influirà en aquest diàleg la resolució del Suprem que deixa Oriol Junqueras fora del Parlament Europeu?

Junqueras ha dit una frase que ho resumeix tot: tenir el govern no és tenir el poder. Nosaltres tenim molt clar que hem de treballar amb aquest govern per mirar d'aconseguir l'autodeterminació del poble de Catalunya i el futur del país, però sabem que en aquest moment el poder real, ara, el tenen les dretes i el Suprem. A mi em dol molt que no li hagin donat la llibertat immediata i trobo horrorós que es contradiguin amb el Parlament Europeu, però hi ha algú de nosaltres, després de tot el que hem viscut, a qui li hagi sorprès? En el fons, tots sabíem què acabaria passant i és una raó més per dir que són una fàbrica d'independentistes.

Era conscient del ressò que tindria el seu discurs, quan el preparava?

[S'ho pensa] Potser tant, no. Una de les coses que em va fer més il·lusió és que vaig tenir felicitacions no només de la gent que ja creu en el projecte d'ERC, que és lògic, sinó de gent del carrer que no és votant i que diu: «que bé sentir aquestes paraules», «ja era hora que algú ho digués»... Al final, a mi el que m'importa és la gent del carrer, però també he rebut comentaris de membres d'altres grups polítics que m'han agradat molt, i de presos que estan a Lledoners. I he pensat que si ells, que viuen la repressió de forma molt més forta que els familiars, ho veuen bé, suposo que no ho estarem fent tan malament.

Però també deu haver rebut paraules menys amables.

Sí, evidentment. Vaig fer enfadar molta gent. Tothom va quedar tocat: les dretes enfadades i els altres sorpresos, perquè amb l'abstenció pensaven que anàvem en un pla suau i, en canvi, els vam deixar molt clar què hi anem a fer. Però al sortir del discurs, el ressò era tan gran que no vaig parar de parlar amb mitjans de comunicació i no vaig tenir massa contacte amb els diputats de les dretes.

Què li va dir, la seva germana?

Estava contenta i orgullosa. Ella no havia vist el discurs, jo expressament no li havia ensenyat. Sabia que el faria, però no sabia que el personalitzaria fins al punt que parlés d'ella, i es va emocionar. També el vaig fer amb la idea de donar veu a les preses polítiques dones. No sempre se les ha visibilitzat igual que els homes, i a Espanya es coneix Puigdemont i Junqueras, però si dius Bassa i Forcadell no saben qui són.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook