A les pel·lícules americanes els Serveis Socials molts cops fan de «policia dolent» i s'enduen les criatures lluny dels pares, sense contemplacions. Un segrest és una mica això: la retirada de custòdia i pàtria potestat a un o ambdós progenitors per part de l'aparell judicial sense optar per mesures menys lesives pel menor quan s'hi pot optar sense posar en risc el seu benestar. «El més important és vetllar pel bé del menor, i molts cops arrencar-lo dels seus progenitors és un càstig per ell», sosté l'advocada Núria Angulo, que assegura que viu de molt a prop aquest fenomen en alguns dels casos que té en marxa.
La retirada de la pàtria potestat d'un fill als pares (dret adquirit pel simple fet de donar a llum) s'imposa quan el jutge o magistrat considera que el benestar del menor està en risc bé per maltractament o abandonament per part dels progenitors. Això implica la prohibició efectiva del progenitor de veure el menor. I aquí és on entra en joc la interpretació, que els jutges o magistrats especialitzats en aquest àmbit resolen segons diversos barems, però en els litigis de separació, la posada en marxa d'una mesura d'aquest tipus pot condicionar la relació futura del menor amb els seus pares. I és que la retirada de la pàtria potestat a un o ambdós progenitors és l'última baula de les diverses mesures que es poden prendre amb anterioritat, com ara posar un acompanyant durant les trobades amb el progenitor o regular els horaris de visites, evitant castigar el menor.
Aquest fenomen està recollit a la Doctrina Internacional i és igual de present als Estats Units, Alemanya o Dinamarca i és fruit de la burocràcia als jutjats i en definitiva, acaba dilatant les causes més enllà del que marca el tempo litigiós: «El que hauria de durar sis mesos es pot allargar durant anys», lamenta la lletrada. I afegeix una altra variant: «De vegades la manca d'especialització dels jutges en matèria familiar perjudica seriosament la relació dels fills amb els seus pares», apunta la lletrada. «La retirada de la custòdia és una mesura molt radical que evidentment no sempre va en detriment del menor, però hi ha molts casos que es podrien aplicar mesures com ara més control o supervisió als progenitors, suport econòmic i organitzatiu al nucli familiar, etc., que no es contemplen en casos que objectivament no hi ha risc pel menor», apunta.
I això no només passa als films americans. L'òrgan català encarregat d'assumir la guarda i tutela dels menors desemparats és la Direcció General d'Atenció a la Infància i Adolescència (DGAIA), a través dels Equips funcionals d'infància. I la mesura de separar la criatura dels progenitors «s'adopta quan aquests no s'han pogut pagar un advocat i amb gent sense recursos», critica l'advocada. «El primer principi que aplica la DGAIA és que, si hi ha un menor desamparat, sigui acollit per un membre de la família, però si no es dona el cas, se'l queda de manera cautelar o busquen una altra família d'acollida. El problema és que molts cops aquesta provisionalitat s'eternitza», sosté.
I fa un incís: «La meva experiència em diu que els casos de segrest legal per part de l'administració els pateixen més mares solteres o separades que homes, ja que són l'eslavó més feble de la societat», explica Angulo.
«Un cas clar de segrest legal»
La lletrada està immersa en un litigi iniciat al Jutjat de Primera Instància i Instrucció 2 de Blanes donat que se li va retirar la custòdia i pàtria potestat a la mare i fa sis mesos que no pot veure el seu fill. «No hi havia risc objectiu de cap mena», lamenta Angulo, «i amb tot, la jutgessa va engegar la maquinària, incorrent en diverses irregularitats».
Recapitulant, el procediment va endegar-se quan el progenitor va demanar mesures cautelars prèvies a la interposició de la demanda, consistents a retirar custòdia i pàtria potestat a la mare al·legant risc pel menor. Aquest procediment es pot fer sempre que el demandant presenti la denúncia principal abans de 20 dies posteriors a la petició de les mesures cautelars, un fet que no es va efectuar dins el termini. Amb tot, la jutgessa va acceptar la petició i des del juliol la mare no ha pogut veure el seu fill de 10 anys, una situació que assegura que és «lesiva pel menor» perquè en aquest cas «no hi ha risc objectiu» i «com més temps passa més difícil és recuperar una relació danyada».
La mesura cautelar va ser retirada després que aquesta lletrada fes la petició, el tribunal va reconèixer l'error i s'ha condemnat a l'altra part a pagar danys i perjudicis. Amb tot, just després el jutjat va actuar d'ofici per tal de tornar a retirar la custòdia, i per ara es manté suspesa.
La mare ha interposat una denúncia de prevaricació per omissió al jutjat que va emetre la mesura cautelar perquè considera que la jutgessa no va mirar si el procediment s'havia presentat a temps abans d'acceptar les mesures cautelars demanades per l'altra part. La lletrada entén que hi ha segrest legal perquè es podria optar per mesures «menys oneroses» en comptes «d'arrencar una criatura» de la progenitora.
«A vegades els jutges no tenen nocions de psicologia, i això pot perjudicar el menor de forma irreversible», conclou.
