Passa molt sovint, però la gent no en té ni idea. Així de resolutiu es mostra Enric Sorribes, un dels fundadors d'una associació contra la sostracció . Dit així sona més a robatori que no pas al que realment és: el segrest per part d'un dels progenitors d'un o diversos fills en comú i de forma il·legítima del progenitor amb qui convivia habitualment o de les persones a les quals estava confiada la guarda o custòdia.
«La sostracció és un problema molt comú a tot Espanya que no desperta l'atenció ni de tan sols les autoritats i la policia», denuncia Sorribes. I encara «menys» quan aquesta no es produeix en un municipi o comunitat autònoma veïna dins del mateix país, sinó que s'exporta a un altre estat o continent i a milers de quilòmetres enllà. Llavors s'aplica el Dret Internacional i la cosa es complica substancialment.
«Ja prou complicada s'ha tornat de resoldre la sostracció quan passa en territori nacional», explica, «perquè el 2015 la llei es va canviar i si fins llavors havia estat delicte incomplir el règim de visites, en aquell moment va passar a ser només una falta. «Això vol dir que ara si un dels dos progenitors s'enduu el fill a un altre municipi o comunitat autònoma no passa res. Cal que s'acumulin diverses faltes perquè els jutjats actuïn, però posant multes i poca cosa més», assevera.
Segons Sorribes, un dels problemes que suscita un ja delicat assumpte com és tot allò que envolta famílies i menors és la «manca de preparació» de tots els agents implicats, començant pels cossos policials, passant per advocats i acabant pel mateix Ministeri d'Interior, organisme que gestiona les sostraccions de menors.
«Des de l'associació vam aturar una sostracció d'un nen que un progenitor es volia endur a Alacant. La policia al·legava que no podia fer res si el progenitor en qüestió té la custòdia, però cal comptar també amb la pàtria potestat exclusiva. El president de l'associació va haver d'explicar al policia les lleis per tal d'aturar la sortida de la criatura del país», explica.
L'advocat gironí Ramon Quintano, que ha dut casos de sostracció internacional, apunta que aquests casos per norma solen trigar molts mesos a resoldre's, ja que un cop el menor surt del país ja no se li pot aplicar la legislació espanyola. «No es pot presentar una demanda judicial aquí demanant que els fills retornin, ja que la competència és del país de destí», argumenta.
El joc de competències es torna de vegades difícil de gestionar, i també hi entra en joc el Dret de Família Internacional, que no sempre s'aplica ni es fa aplicar, segons subratlla Sorribes. Com a afectat, aquest figuerenc fa tres anys que va iniciar un litigi per tal de recuperar la seva filla, que ara resideix a Polònia. El seu cas és bastant excepcional, ja que aquests casos solen allargar-se un any de mitjana.
Un dels problemes va arribar en la tardança del jutge polonès d'iniciar el procediment tal com marca el Dret de Família Internacional, i que en aquests assumptes passa per la Convenció de la Haia de 1980, que regula la sostracció internacional de menors. La Convenció marca que l'autoritat judicial competent ha d'arribar a una decisió en el termini de sis setmanes a partir de la data d'iniciació dels procediments.
«L'Estat d'on prové el menor, en aquest cas Espanya, ha d'actuar a través del Ministeri de l'Interior, demanant explicacions en cas que es produeixin retards, però a l'hora de la veritat ningú mou ni un dit», assegura.
En aquests moments està pendent que se celebri el judici en segona instància, després que el jutge denegués la petició de restitució de la menor acollint-se a l'article 13 de la Convenció de la Haia. Aquest article permet denegar la petició de retornar el menor, si el tribunal considera que hi ha un «greu risc que la restitució exposi en greu perill físic o psíquic exposant el menor en una situació intolerable», o en tot cas, «no exercia de manera efectiva el dret de custòdia». Aquest polèmic article és el que, segons Sorribes, utilitzen «el 90% de tribunals» a l'hora de denegar les sostraccions en primera instància. Això, indica, passa a qualsevol país del món, des de França, Anglaterra fins a Sèrbia, Hongria o fins a Kènia.
Amb tot, si guanya en segona instància, no té clar que tot s'acabi aquí. «No em vull fer il·lusions, pot passar que el jutge estipuli unes dates per recuperar la nena, i que quan hi arribi em trobi que ha marxat a Suïssa», indica. A tot aquest periple legal cal sumar-hi els costos acumulats de tres anys de litigi amb tribunals de Polònia, que no funcionen exactament com els d'aquí: «Quan el jutge emet sentència, si vols conèixer l'argumentació que en fa ho has de demanar personalment per escrit, si no només saps si et va a favor o en contra», al·lega. «Suma-hi el fet que has de tenir dos advocats, un aquí i l'altre allà, i les traduccions dels documents», afegeix.
Sis denúncies per sostracció
L'informe de persones desaparegudes de l'any 2019 del Ministeri de l'Interior va xifrar en 7 les denúncies i faltes per sostracció de menors a Girona l'any 2018, una dada només inferior a les 46 sostraccions de Barcelona. Per sota hi ha Tarragona (5) i Lleida (3). Això situa el total català a 61, una dada llunyana a la de 2012, que va arribar a 126 denúncies per segrest de menors, de les quals 24 es van interposar a la província de Girona.
