El Gloria va desenterrar a Platja d'Aro les restes d'un exemplar de zífid de Cuvier o anomenada de forma comuna com a balena amb bec de Cuvier. És un animal que viu en aigües molt profundes i allunyades de la costa. L'esquelet va quedar al descobert després que el temporal s'endugués la sorra que l'enterrava a cala Rovira, en aquest municipi del Baix Empordà.

L'últim cop que es va trobar un exemplar d'aquesta espècie va ser l'any passat, quan en va aparèixer un de mort a Tossa de Mar. Aquesta va ser la tercera vegada que es va tenir constància directa de la presència d'aquesta espècie a la costa catalana. Les altres dues vegades van ser l'any 2015 a Mataró i a Salou.

Segons la Societat per l'Estudi de Cetacis a l'Arxipèlag Canari (SECAC), els ossos trobats el divendres a Platja d'Aro es podrien correspondre a un mascle adult d'uns 5 o 6 metres de grandària. Clàudia Auladell, biòloga marina, explica en declaracions a Diari de Girona que és molt sorprenent que es trobin restes d'aquesta espècie «ja que és un animal del qual tenim poca informació, no es té constància de quants n'hi ha actualment a la costa Mediterrània ni a on es troben».

Arpó de 200 anys d'antiguitat

Juntament amb l'esquelet també va aparèixer un tros de ferro que, segons les restes d'ossos que hi ha en alguna de les seves parts, hauria estat clavat al crani del cetaci. Oriol Portell, arqueòleg de l'empresa de gestió natural Invoport, diu que es podria tractar d'un arpó d'uns 200 anys d'antiguitat. La hipòtesi del SECAC és que va ser clavat en diagonal, des de la concavitat on tenia l'ull dret fins a la mandíbula esquerra.

Clàudia Auladell va fer ressò de les imatges de la troballa a través de les xarxes socials, juntament amb algunes suposicions sobre l'arribada de l'esquelet a cala Rovira.

Les primeres teories que Auladell va publicar al seu compte de Twitter era que els pescadors havien decidit enterrar les restes de l'animal després de cuinar-lo i menjar-se'l (ja que també van trobar un tros d'os cremat), o que per altra banda els pescadors van fallar en el seu intent de pescar-lo i l'animal va acabar morint i arribant a la platja durant algun altre temporal.

Hipòtesis

Segons la biòloga és molt estrany que els pescadors s'apropessin tant al zífid per poder-lo caçar amb l'arpó, ja que són animals «molt esquius i desconfiats». L'última teoria d'Auladell, i que és gairebé confirmada pels biòlegs del SECAC, és que l'animal es trobava moribund o mort quan el van caçar.

L'interrogant reposa ara sobre la raó per la qual els pescadors van decantar-se per utilitzar un arpó si l'animal ja estava mort, podent-lo arrossegar fins a la costa amb qualsevol altre mecanisme.

Les restes de l'odontocet es troben actualment a la Universitat de Barcelona, on se n'estudiaran detalls, com la mida aproximada que tenia l'animal, a través de les proporcions del crani. Pel que fa a l'arpó, ha passat a les mans del Centre d'Arqueologia Subaquàtica de Catalunya (CASC), per tal que es pugui confirmar l'antiguitat de la qual data el ferro de l'arpó.