ot el que ha passat políticament a Catalunya durant aquests últims dies ens pot porta a recordar Sigmund Freud i el seu divan. Un sofà de fusta, diuen, on practicava la hipnosi amb malalts mentals. Freud, un dels pensadors més polèmics alhora que carismàtics del segle XX, va bescanviar l'observació i l'anotació del comportament dels pacients per analitzar i explicar el perquè de les seves conductes. Els seus estudis esdevingueren el punt de partida del que s'anomenà psicoanàlisis.

El fill de Freiberg va escriure molt. Una de les frases que es podria aplicar al solemne maremàgnum que aquesta setmana ens han organitzat el vicari Torra, els de JxCat i ERC és aquella que diu «existeixen dues maneres de ser feliç en aquesta terra, una és fer-se l'idiota i l'altre ser-ho». El lector sabrà aplicar encertadament l'esmentat epítet que alhora és sinònim d'imbècil, de cretí, d'ignorant, de catet, d'ase, de fantasma, de petulant, de neci, de poca-solta, de maldestre, de babau, de simple, de desmanegat, d'inculte, d'estúpid o de capsigrany. A cadascun dels protagonistes. Perquè la collita ha estat molta però de nul·la qualitat.

Començà sabent-se que, segons el CEO, l'ens d'estudis sociològics depenent del mateix Govern de la Generalitat, només un 1,6% de la població catalana creu plausible que l'executiu de Torra arribi a resoldre algun dels seus problemes, àdhuc els més quotidians i petitons. Una garrotada així no l'ha rebut mai cap govern estatal, autonòmic, regional o local en tota l'Europa Occidental des que existeixen els sondejos d'opinió. Es fa necessari dir amb l'objectiu de graduar la plantofada que el primer exemple d'enquesta sociològica fou realitzada per Harrisburg Pennsylvania l'any 1824 i que ho fou sobre les eleccions presidencials dels Estats Units. Perdre la confiança del 98,4% de la ciutadania catalana té mèrit. És una censura multiplanetària que hauria aconsellat no sortir de Palau.

Però els traginers de l'independentisme, essent com són uns supremacistes que el miren de dalt a baix amb ulls de guanyadors « por la gracia de Dios», com també s'ho creia en Franco, sortiren i es trobaren amb una foguera encesa pel propi Belcebú, el rei de les mosques, en versió del premi Nobel William Golding: Quim Torra es quedava sense escó per decisió judicial ferma i amb la brotxa pancartista a les mans per una «desobediència estèril», segons el portaveu d'ERC, és a dir, pel fer de nen malcriat que es fot del pares, dels avis i dels tiets; a l'Audiència Nacional, el major Trapero fa de general De Gaulle amb un connais pas respecte de Puigdemont oblidant-se de la paella de Ca la Pilar (Cadaqués); el fiscal anticorrupció demana imputar per blanqueig de capitals quatre consellers de l'època Mas i altres vuit membres de l'antiga CDC en trànsit d'en Pujol a l'esmentat ínclit que segueix pontificant, malgrat la condemna rebuda, per les ràdios i les televisions del país; Torrent no dona l'empara demanada pel conserge de Palau en absència de qui es fa nomenar «president legítim»; descarregada de carbó en seu parlamentària per part de JxCat atès que la Mesa li ha tret la condició de diputat a Torra; atac d'histèria dels membres del grup de Cs que abandonen l'hemicicle cridant-li «delinqüent» al vicari general a Catalunya del noi d'Amer; el Tribunal Constitucional sol·licita que el Ministeri Fiscal imputi per desobediència al molt honorable Roger Torrent per haver permès debatre i votar una moció sobre autodeterminació i contra la Monarquia quan havia rebut l'avís corresponent; el Tribunal de Comptes del Regne d'Espanya reclama al de la «tocata i fuga», en Puigdemont, i resta del seu cessat govern la suma de 4,1 milions d'euros per haver-los furtat de l'erari públic en benefici de l'organització del prohibit i castigat referèndum de l'1-O; el senyor de Waterloo fa una crida perquè els nombrats 4,1 milions d'euros els pagui l'estavellada «caixa de resistència» de l'ANC; els condemnats pel delicte de sedició apareixen pel Parlament com si fos l'equip guanyador de la Champions League, no demanen perdó al poble de Catalunya per la malifeta portada a terme i en Junqueras diu que «ho tornaria a fer» i el seu contrari «em moro de ganes de negociar» (amb l'Estat); i, finalment, ni que sigui per ara, el grup parlamentari dels Verds a l'Europarlament rebutja l'ingrés sol·licitat per Puigdemont i Comín perquè «no veu voluntat (en ells) de trobar una sortida dialogada per a Catalunya». L'astorament en el segment independentista creix com l'escuma de Tossa de Mar i ho inunda tot. És la imatge més plàstica de la decepció que s'aproxima una vegada s'assumeixi que tot fou una gran mentida.

En Torra torna al castell. Sopa en la intimitat amb els esdrúixols de JxCat i l'endemà diu la primera no bajanada del seu mandat: «Això no dona per a més». Anuncia l'aprovació dels pressupostos i tot seguit eleccions al Parlament. És aquí quan torna en Freud per dir-nos que «els bons són el que s'acontenten a somiar allò que els dolents fan realitat». Cap dels seus pacients li va explicar en el seu divan l'existència de la paraula «botifler». Preparin-se per visionar novament el western La muerte tenia un precio. Perquè anirà d'això. De pistolers.