És just qualificar de «discapacitades» persones que, com vostè, demostren més capacitat d'esforç, de constància i de sacrifici que la resta?

Tot evoluciona. Fa uns anys es parlava de persones minusvàlides i, si anem més enrere, quan ens referíem a les persones amb discapacitat intel·lectual, parlàvem de subnormals, de retardats mentals, fins i tot. Avui parlem de persones amb discapacitat, el concepte adequat, correcte, que ens defineix i que recull a la Convenció de les Nacions Unides per a les Persones amb Discapacitat. Volem que se'ns digui «persones amb discapacitat» perquè és el terme que ens identifica, en el sentit que no dona opcions que ens confonguin amb altres situacions que puguin viure altres persones. Hi ha qui parla de capacitats diverses; tots tenim capacitats diverses. De discapacitat jo en tinc: de visual. Vostè no.

El llenguatge és important en el camí tortuós cap a la igualtat?

És fonamental, perquè el llenguatge pot ser excloent o inclusiu, i per això volem que es parli de «persones amb discapacitat» i no de «discapacitats», perquè en primer lloc som persones i, després, una de les nostres característiques és que tenim una discapcitat.

La Constitució, en l'article 49, parla de «disminuïts físics, sensorials i psíquics»...

Sí, i això és millorable. Hi ha acord per modificar l'article. Hem presentat un text alternatiu perquè es parli de «persones amb discapacitat».

Quan la discapacitat s'associa amb la condició de dona, la dificultat per obrir-se pas en la societat és doble?

Les dones, en general, partim de desavantatges en tots els àmbits pel fet de ser-ne en una societat masclista. Si li afegim la variable de la discapacitat, el risc de vulnerabilitat creix, es multiplica. Tenim desavantatges clars i tracte desigual, que requereixen més esforç de superació.

Com es lluita contra aquests elements?

La clau està en l'actitud que adoptis davant les circumstàncies que t'acompanyen. Cal tenir uns valors sòlids i la convicció de voler exercir els teus drets com a persona. Et trobes amb la necessitat de revindicar-los, de demanar allò que et correspon, d'exigir poder ser una ciutadana més per desenvolupar-te com una persona més en tots els àmbits, també en el professional.

Els que no tenim discapacitat som prou conscients que convivim amb persones que en tenen?

Hem avançat, molt, precisament per l'actitud de les persones amb discapacitat, que han estat capaces d'organitzar-se i fer valer els seus drets, de ser propositives i de buscar aliances amb altres sectors de la societat civil, amb els governants, els representants polítics, etcètera.

És a dir, que d'empatia per part nostra, més aviat poca.

Hem evolucionat, però és veritat que ens queda recorregut, i això que tenim la sort de viure a Espanya, un dels estats més evolucionats en drets per a les persones amb discapacitats. Aquí el mèrit el tenen les organitzacions de la discapacitat, que s'han fet escoltar i s'han guanyat el respecte i reconeixement dels representants de la ciutadania. Fa uns anys les persones amb discapacitat estàvem amagades, a les cases, en institucions; fins i tot recordo trobar alguna persona cega que la tenien als estables, a pagès. Avui surts al carrer i trobes gent amb cadira de rodes, que va amb bastons, gent que té discapacitat intel·lectual... Formem part de la ciutadania. Hi som més presents. La prova és que, per primera vegada, l'any passat, 100.000 persones amb discapacitat intel·lectual van votar.

Quantes vegades s'ha sentit discriminada?

Moltes.

I com es reacciona a situacions com aquestes?

N'has d'aprendre... i n'aprens. De discriminades ens hi sentim moltes vegades i no per voluntat de l'altra persona. És pur desconeixement, falta d'observació, d'empatia, de posar-te les sabates del que tens al costat. Si vaig a una conferència, per exemple, i em posen diapositives en Powerpoint i no diuen què hi posen, m'assabento de la meitat i m'estan discriminant. No em fan accessible la conferència.

I això encara passa.

Moltes vegades, i tant! Ens passa en moltes coses: vas a una xerrada i en l'aperitiu a peu dret de després, la persona cega, en aquest cas jo, o va acompanyada d'algú o no enganxa res. La vius, la discriminació... Com t'hi enfrontes? Aprenent a demanar les coses sense que et surti l'enuig ni el mal humor i acceptant-ho com l'anècdota del dia.

Valorem prou la feina que fan entitats com la seva?

No ho sé... En general l'ONCE, el grup social en el seu conjunt, i la mateixa Fundació ONCE, són entitats bastant reconegudes, fins i tot diria que molt. Ara, potser [les persones sense discapacitat] doneu per fet que ja existim i ens podem encarregar de tot, però no és així. Us necessitem. Necessitem que ens ajudeu i que anem plegats de la mà, perquè sols no podem avançar.

Al sector privat s'ha entès el missatge?

Cada dia més. Tenim molts convenis amb empreses grans i petites i legalment hi ha beneficis [per a la contractació de persones amb discapacitat]. Això també forma part de la nostra lluita històrica. Gràcies als acords amb empreses i entitats fem possible junts que persones amb discapacitat puguin tenir una ocupació. I l'experiència demostra que incorporar aquestes persones és positiu per a l'empresa i per al clima entre els companys, perquè aporten molt. La discapacitat forma part de la diversitat humana.

I a l'escola?

S'ha entès. Hi ha una aposta clara per la inclusió, per escolaritzar nens en escoles ordinàries. El que falta moltes vegades són els recursos, que els que s'hi dediquen s'hi posin, perquè si no la qüestió es pot girar en contra: si no hi ha els recursos, algú pot entendre que incorporar persones amb discapacitat en aquest entorn pot generar obstacles perquè la resta de la classe avanci amb normalitat, i això no és així. Si s'hi posen els recursos necessaris és enriquidor. I això ajuda que, quan ens fem grans, els que legislen, per exemple, tinguin en compte que hi ha persones amb altres característiques a l'hora de fer les lleis.

El 31% dones amb discapacitat han patit algun tipus de violència masclista, segons una enquesta del Govern de 2017. Vostè en coneix molts casos i ha afirmat en més d'una ocasió que li fan «bullir la sang». Encara s'hi troba amb tanta freqüència?

Hi ha moments que tens la percepció que anem enrere... hem tancat un any [2019] de rècord en víctimes de violència masclista. Tot i així, la societat civil està més conscienciada, o almenys hi ha més gent implicada, i es veu en les manifestacions del 8 de març i del 25 de novembre. Hi ha un pacte d'Estat molt important que s'ha de desplegar i unes organitzacions que fan una feina en xarxa amb les administracions molt bona. Ara, quan parlem de dones amb discapacitat, moltes són invisibles o estan tancades, pràcticament, o incapacitades judicialment. Per tant, difícilment se les escoltarà o se les tindrà en compte i això fa que no coneguem molts casos que poden existir.

Com se les pot fer visibles aquestes dones?

Aquí hi ha una feina molt important per fer: els recursos que posen les administracions per combatre la violència de genère, per exemple, han d'estar adaptats a les dones amb discapacitat, que han de poder anar a una casa d'acollida, que avui dia no estan preparades. Pel que fa a recursos, la Justícia tampoc no està preparada, i ara per ara no pot garantir que la persona estigui prou acompanyada.

El Pacte d'Estat a què ha fet referència, en el context polític actual, amb un Congrés dels Diputats més fragmentat que mai, és viable?

Tinc l'esperança que sí, que avançarem i que es desplegarà. Tenim Govern: que treballin, siusplau, que treballin.

En quina direcció? Quines són les qüestions més prioritàries?

L'agenda no pot esperar, queda molt per fer per a les persones amb discapacitat: resoldre el copagament, dependència i llistes d'espera molt importants. Hem de seguir avançant en accessibilitat -el termini fixat en la llei del 2014 sobre l'accessibilitat dels espais va vèncer i molts encara no ho són. Cal avançar en l'atenció a les persones amb discapacitat psicosocial... Hi ha necessitats que no poden esperar més.