Catalunya tenim una emergència social, una emergència climàtica, tenim molt reptes pendents en molts àmbits, començant pel necessari diàleg per resoldre un problema polític que mai hauria d'haver sortit de la llera política. Però també tenim una emergència cultural. El sector cultural català està deprimit, excessivament prim i esquelètic. No té marge per perdre més pes i està en risc de col·lapse.

Les polítiques públiques de cultura pateixen un problema estructural greu. Tenim sort del paper que han jugat, durant tot aquest període de retallades, les administracions locals, ajuntaments i diputacions que, malgrat tot, han mantingut un mínim d'inversió pública cultural, molt superior al de la Generalitat i sovint assumint competències que no els pertoquen.

Del 2010 ençà, el pressupost del Departament de Cultura no ha fet més que davallar sistemàticament. Les considerables retallades han posat en risc el sector cultural del nostre país, dinàmic i emprenedor si disposa dels recursos i del suport adients.

La cultura ha perdut pes quantitatiu. Amb números absoluts, en la darrera dècada, ha patit una retallada del 35% i també ha perdut pes qualitatiu, en percentatge sobre el conjunt del pressupost. Si el 2010 el pressupost de cultura representava l'1% del pressupost de la Generalitat, el 2020 només arriba a un esquifit 0,61%. Mentre Dinamarca i Holanda destinen més de 500 euros per habitant en cultura, Portugal o Andorra més de 100, a Catalunya no arribem als 40. Aquesta política ha condicionat greument i ha perjudicat alguns dels sectors més rellevants i dinàmics de Catalunya (creadors, emprenedors, productors, gestors culturals en general, associacions, equipaments culturals, consum cultural, etc.).

Darrerament, el sector cultural català s'ha organitzat i s'ha mobilitzat per reivindicar, tal com ho fa el Consell Nacional de la Cultura i de les Arts (CoNCA), per aconseguir que el pressupost de cultura arribi al 2% i acostar-nos a la mitjana dels països del nostre entorn. El 9 d'octubre de 2018 el Parlament va aprovar, a proposta del Grup Parlamentari Socialista i Units per Avançar, una moció reclamant que el pressupost de cultura no sigui interior a l'1,5% i el compromís d'arribar al 2% al final de la legislatura. En els pressupostos del 2020, ni cas.

En política cultural tenim molts debats pendents i la necessitat de prendre decisions amb el màxim acord possible. Cito alguns exemples: el paper de TV3 i dels mitjans públics de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals (CCMA) en l'impuls del sector audiovisual; el lideratge dels grans equipaments culturals i del seu marc jurídic; la necessitat d'impulsar els ensenyaments artístics i culturals; la importància de disposar de polítiques de suport al mecenatge; el paper que li volem donar al CoNCA; la necessitat de dotar al Consorci per a la Normalització Lingüística (CPNL); la millora del Sistema d'Arxius de Catalunya; l'estatut de l'artista i del creador; la situació extrema del patrimoni cultural i artístic, sense una política d'adquisicions mínimament raonable; i una situació greu dels museus, mancats d'una política d'exposicions a l'altura de la seva funció difusora.

Però difícilment podrem emprendre aquests debats amb la serenitat suficient si abans no resolem el problema estructural, el problema de fons: la política pressupostària del conjunt de la cultura. Ha arribat l'hora de donar a la cultura el tracte que es mereix, pel bé del sector i, molt més important encara, pel bé del país.