Un país avançat es caracteritza també per la diligència de l'Administració en subvenir les necessitats dels seus ciutadans. La raó d'existir del funcionariat és servir el contribuent i ho ha de fer ràpid i bé. A aquests facilitadors necessaris als quals hem d'acudir quan volem relacionar-nos amb el poder establert, els britànics els anomenen civil servants, que no vol dir altra cosa que servidors públics.

No fa pas gaire que bona part de les oficines de l'Administració de l'Estat a Girona (Tresoreria i Institut de la Seguretat Social, Delegació de Tràfic, Oficina d'Estrangeria, per citar-ne només unes quantes) havien assolit uns bons nivells de qualitat, amb índexs de satisfacció alts atorgats pels usuaris. Les plantilles estan formades per gent de la nostra ciutat i rodalies, alguns de comarques o de la resta de Catalunya i, naturalment, en ser administració de l'Estat, un nombre important prové de diversos punts de la geografia espanyola. El denominador comú, però, és que, en general, són gent empàtica i eficient que tenen ben assumida la missió de facilitar les coses a l'administrat.

Els darrers anys, però, concretament des del 2012, i fruit de les retallades pressupostàries del govern Rajoy, no s'han convocat oposicions, de tal manera que avui hi ha tants llocs de treball per cobrir que la qualitat del servei se'n ressent, i molt. No va ser fins a mitjans del 2019 que l'aleshores ministra d'Administracions Públiques, Meritxell Batet, va començar a revertir la tendència en fer possible la creació de noves places i omplir els llocs buits. Malgrat tot, com que el problema ve de lluny, la situació és encara molt preocupant.

Per si fos poc, i en una derivada del procés, dels empleats que han vingut de fora n'hi ha que tenen la sensació (subjectiva, i probablement errònia) de viure en un ambient tirant a hostil i poc acollidor. Si hi afegim que a Girona el cost de la vida és dels més elevats, tot plegat fa que molts d'ells i elles, que, a més, se senten excessivament pressionats i estressats per la feina acumulada, no s'hi trobin del tot a gust i optin per marxar a d'altres destins. Per les mateixes raons, tampoc hi ha gaire opositors de fora que, en obtenir plaça, demanin venir aquí. Així, com un peix que es mossega la cua, el problema entra en un cercle viciós de difícil sortida. La realitat crua, doncs, és que uns serveis que havien estat ràpids i diligents han anat reculant fins a uns nivells de lentitud i poca eficàcia alarmants. I, és clar, el contribuent ho pateix i se'n queixa, i el funcionariat, impotent i sobrecarregat, també.

Em consta la preocupació i els esforços que el subdelegat del Govern, Albert Bramon, i els altres subdelegats (ens equivocaríem si penséssim que aquest és un problema exclusivament gironí) estan duent a terme per intentar resoldre o pal·liar el problema. Entre altres entrebancs, però, topen amb la impossibilitat de poder procedir de manera ràpida i, a la vegada, ajustada a llei. L'administració pública és extremament garantista i obliga a seguir uns passos i uns terminis que no es poden saltar ni escurçar. Així i tot, penso que en la situació límit a la qual s'ha arribat cal aplicar mesures dràstiques i urgents. Mentre no s'omplin els buits, s'hauria de poder contractar -però ara mateix!- el personal interí necessari que permetés sortir del forat negre en què ens trobem i cobrir amb celeritat les vacants que permetessin tornar a donar aquell bon servei que havia estat de referència i que mai no s'hauria d'haver deixat de donar.