Quan tenia 21 anys em van diagnosticar trastorn obsessiu compulsiu (TOC); al principi em vaig bloquejar i no m'ho volia creure però la part positiva és que per fi sabia què em passava i em podria tractar», explica Judit Montserrat, qui reconeix que després d'una «lluita llarga i intensa» ara ja fa quatre anys que ha superat la part més crítica del trastorn mental fins al punt que està «totalment estable».

Les persones que pateixen un trastorn obsessiu compulsiu es caracteritzen perquè tenen pensaments recurrents i perseverants que generalment resulten desagradables: es denominen obsessions. A més, aquests pensaments provoquen accions o rituals repetits que serveixen per «poder fer front» a les esmentades obsessions. Alguns exemples serien: rentar-se les mans desenes de vegades al dia, comptar i supervisar les coses incansablement o preguntar els mateixos dubtes constantment per resoldre preocupacions. Aquests són alguns dels «rituals» que va dur a terme Montserrat durant uns sis o set anys, «l'època més dura de la meva vida», recorda.

Abans que li diagnostiquessin el trastorn, durant la infància i l'adolescència, Judit Montserrat, que viu a Arbúcies, reconeix que tenia comportaments «estranys». «El meu entorn es pensava que tenia molta imaginació i que era una nena maniàtica, però anys més tard em vaig adonar que no era normal», matisa. Fòbies excessives als fantasmes i esperits, a les aranyes i a conduir, per exemple van ser algunes de les «obsessions» que li van arribar a fer la «vida impossible». «És cert que tothom té les seves manies i que la línia divisòria entre una mania i un trastorn pot ser fina, però no s'ha de banalitzar: l'ansietat que t'arriba a provocar el TOC és molt forta i t'impedeix dur una vida normal», explica.

El moment clau va arribar quan tenia 21 anys. Montserrat estudiava Turisme a Barcelona -ciutat on va néixer i viure durant molts anys- i va començar a sortir amb un noi. «Un dia una amiga em va dir que es pensava que ell era homosexual i ja no em vaig poder treure aquesta idea del cap durant els cinc anys que va durar la relació», recorda la jove i afegeix que «m'imaginava que mirava altres nois i per molt que li preguntés i que jo sabia que no podia ser, no hi havia manera de creure-me'l del tot». Al principi, en veure que no li marxava aquesta idea, va anar al psiquiatre i li van diagnosticar TOC. «Em van receptar medicació i em van derivar a una psicòloga, que em va recomanar que deixés la relació perquè no era sana». No en va fer cas i hi va continuar, fins i tot va deixar de prendre's la medicació durant certs períodes de temps. Malgrat els alts i baixos, van continuar fins que el fet d'anar a viure junts va suposar un autèntic trasbals.

Obsessió detonant

«Tot i que el TOC té un origen biològic i en part genètic, sol aparèixer de forma sobtada per estrès o davant un esdeveniment concret que actua com a desencadenant», explica Montserrat, qui assegura que el fet d'anar a viure amb la seva parella li va desencadenar l'obsessió més forta: la neteja. «M'havia de rentar les mans i dutxar-me desenes de vegades al dia, tot ho havia de netejar, fins i tot els objectes més inimaginables com interruptors, monedes o targetes de crèdit. Ho vaig passar molt malament fins a tal punt que ho vaig deixar amb la meva parella i me'n vaig tornar a casa els pares», recorda. Fins llavors, Montserrat havia anat a especialistes mèdics de la sanitat privada i va començar a canviar per provar noves teràpies alternatives. «Em van arribar a fer hipnosi i teràpia d'electroxocs per curar-me i, anys més tard, l'actual psiquiatre em va dir que per a aquest tipus de trastorn aquest tractament no funciona i que havia sigut un greu error».

Després de molts intents fallits, va descobrir la unitat especialitzada en TOC de l'hospital de Bellvitge. «Va ser una gran sort perquè per fi em vaig posar en mans d'autèntics professionals de la psiquiatria que em van derivar a un equip de psicòlegs que duien a terme un tipus de teràpia que em va funcionar: l'exposició amb prevenció de resposta».

El seu funcionament es basa en la idea d'exposar, o fer front de manera deliberada, la situació o situacions generadores de malestar o ansietat. «Com una teràpia de xoc». En aquest sentit el que es busca és que s'experimenti l'ansietat o sensació de malestar que correspongui i sigui capaç de no realitzar la conducta repetitiva fins que l'ansietat disminueixi de manera natural fins a un punt que resulti gestionable. «El fet d'enfrontar-me a les meves obsessions va fer que, a poc a poc, anés reduint els «rituals» de tal manera que vaig aprendre a gestionar-les», recorda.

Experiència en un relat literari

«Un cop ja em vaig estabilitzar i vaig sortir del pou, la psicòloga em va suggerir que parlés amb altres pacients per explicar la meva experiència i, després d'això, la meva cunyada em va donar una gran idea: escriure un llibre autobiogràfic amb la finalitat d'ajudar altres persones que també pateixen TOC».

El TOC y yo unidos de la mano va sortir al mercat el novembre passat i, arran de l'èxit, una associació de Granada es va posar en contacte amb ella per també editar-lo i vendre'l en diferents esdeveniments. Els diners que se'n recapten es destinen a la malaltia. «Fa dues setmanes vaig anar a un congrés a Granada i va ser una experiència molt bona on vaig poder empatitzar amb altres persones amb TOC», explica Montserrat, qui assegura que des de la publicació del llibre li escriuen moltes persones que pateixen el trastorn i li demanen consell. «Es pot dir que estic aconseguint l'objectiu inicial», conclou.

Judit Montserrat actualment viu a Arbúcies amb la seva parella, amb qui està posant en marxa un projecte «molt engrescador».