08 de març de 2020
08.03.2020
Diari de Girona

Empleades de la llar migrants lluiten per sortir de l'ombra i de l'explotació

08.03.2020 | 01:00
Jessenia Lagos i Henda Conteh, integrants de l'associació Dones Endavant

Treballadores de la neteja i cuidadores s'agrupen en l'associació Dones Endavant amb l'objectiu de visibilitzar i reivindicar drets per a un col·lectiu marcat per la precarietat i la Llei d'Estrangeria

Les feines de la llar sense contracte o amb acords precaris, sigui com a treballadores internes o empalmant hores de casa en casa, sense temps per atendre la salut o per formar-se –ni tan sols per aprendre un idioma que no entenen i en el qual signen documents que no saben què diuen–, és el cul-de-sac on es veuen abocades el gruix de dones migrants que arriben a les comarques de Girona. Un carreró sense sortida que l'associació Dones Endavant, creada per migrants que treballen en la neteja o en l'atenció a gent gran, intenta obrir construint una xarxa de relacions i de suport que les visibilitzi, fent valer les tasques de cura i reivindicant-se com a interlocutores de les administracions per trencar la precarietat material i emocional.

Henda Conteh i Jessenia Lagos, de quaranta-cinc anys i empleades de la llar, formen part de l'entitat –la segona, com a presidenta– que van posar en marxa fa cosa d'un any i mig, després d'haver-se mogut en altres col·lectius. Lagos va migrar de la capital d'Hondures a Espanya fa quatre anys i, després de passar per Madrid i Osona, va acabar instal·lant-se a Girona. Conteh, per la seva banda, va venir de Gàmbia fa vint-i-vuit anys per reunir-se amb el seu marit i, en aquest temps, ha tingut quatre fills. Quan va arribar, sense cap noció de castellà ni de les dificultats legals que trobaria, va buscar tota mena de feines i la primera que va aconseguir va ser en la neteja; l'àmbit on, apunten, es veuen abocades el 90% de les dones migrants. Al seu país d'origen, tenia cura de les germanes i no va anar a l'escola, però «des que vaig arribar he anat a l'Escola d'Adults, encara que amb els nens i la feina és molt difícil continuar, perquè el primer és cobrir les necessitats per viure».

Jessenia Lagos subratlla que totes les dones «venen amb aspiracions de trobar una condició millor, que és el que ens porta a emigrar», i que, a diferència de la seva companya, ella sí que sabia com de complicat seria regularitzar la documentació. «Però –explica– la situació al lloc d'on vinc és tan crua i greu que gairebé estàs triant entre si surts del teu país per donar-te uns dies més de vida o quedar-t'hi i morir ja»; i aclareix que «no només parlo de pobresa, sinó que et jugues la vida cada dia, entre violacions, assassinats, sicaris, càrtels de droga, bandes...». 

Necessitat de ser escoltades

Dones Endavant va sorgir «de la necessitat de suport, acompanyament i de ser escoltades», diu Lagos; amb el cercle laboral, d'oficines municipals i de serveis socials en què es mouen com a punts de contacte; a més dels centres cívics, els carrers, les botigues on coincideixen i comparteixen les incidències diàries. Això va derivar en un petit grup de WhatsApp que va anar creixent fins a constituir-se en associació. Conteh va explicar que «Quan ens trobàvem, pensava: són dones que passen  pel mateix  que jo, perquè ser migrades ens uneix més».

La Llei d'Estrangeria és el gran mur amb què topen perquè, tal com ressalta la presidenta, la prioritat de totes és treballar i «ens exigeix viure a l'Estat per considerar la possibilitat d'iniciar la regulació migratòria, i el permís de residència està subjecte al contracte de treball que, segons qui, no te'l vol fer». De fet, l'habitual entre les empleades de la llar és que no tinguin contracte. Henda Conteh fa quinze anys que neteja la mateixa casa, on va per hores, sense que l'hagin contractada mai; també va a altres llars i ha arribat a treballar vuit hores diàries –de feina, sense comptar els desplaçaments per anar d'un lloc a un altre–, però només ha tingut un contracte de tres hores a la setmana.

En aquests moments, Dones Endavant aixopluga una setantena de dones vingudes de Llatinoamèrica, el Marroc, l'Àfrica subsahariana, Europa de l'Est, Itàlia i altres països però, degut a les seves condicions laborals, l'associació registra una gran mobilitat de persones. Indiquen, a més, que la xifra varia constantment perquè la xarxa de suport que han creat arriba a famílies senceres, a les quals procuren assistir quan no troben ningú que els empadroni o, per exemple, no saben com poden accedir a una plaça educativa.

La majoria de treballadores de la llar que estan vinculades a l'entitat són internes. «N'hi ha –detalla Lagos– que tenen 'la sort' de sortir el dissabte al migdia o a les dues de la tarda i tornar el diumenge a la nit; un altre percentatge considerable surt cada quinze dies; d'altres, només un cop al mes i moltes, ni un sol dia. N'hi ha que fan totes les feines de la llar, la compra i s'ocupen de la lampisteria, la jardineria o de l'hort, quan n'hi ha... i tenen cura de persones grans», sovint amb malalties com Alzheimer o Parkinson. «Les nostres condicions com a migrants són les que ens aboquen a les feines de la llar i moltes vegades com a internes, allà, guardades, relegades, marginades», denuncia.

Denuncia que «estem parlant de dones internes amb sous baixos que treballen vint-i-quatre hores set dies a la setmana i, òbviament, sense vacances ni dies de festa», que busquen qui les cobreixi quan es posen malaltes i ho paguen de la seva butxaca perquè, si no, les amenacen d'acomiadar-les. I això no és cap excepció, referma Conteh, qui, amb gairebé tres dècades d'experiència a l'esquena, descriu el perfil de les persones que les contracten –en negre o no–: «Solen ser gent de bona condició social i econòmica, que podrien pagar bé»; normalment, afegeix, «és una dona com tu».

Por a la deportació i perdre la feina

La por és el denominador comú que els impedeix denunciar els diferents tipus d'abusos que pateixen. Fonamentalment, perquè «no tenen papers i temen que algú les denunciï o que les deportin», diu Henda Conteh, que ja ha superat aquesta fase, però té molt present aquella sensació. Un temor alimentat –aclareix– «perquè molts immigrants no saben els drets que tenim pel simple fet que no han estudiat, ni allà ni aquí».

Perdre la feina és una altra por recurrent –ja que això els impediria ajudar la família que han deixat al seu país d'origen– i, davant de qualsevol signe de discrepància, estan acostumades a sentir comentaris semblants a aquesta frase que reprodueix Lagos: «Nena, ves amb compte, aquí ens coneixem tots i, si te'n vas, no trobaràs feina perquè, d'això, me n'ocupo jo». El fet de no tenir ningú a qui recórrer agreuja la sensació d'indefensió, denuncia ella mateixa, i afirma que, «per la necessitat, no tenen més remei que aguantar i suportar abusos, maltractaments i discriminacions». I Henda Conteh reflexiona: «com cuidarem els altres si no podem cuidar de nosaltres mateixes? No podem dir a les dones 'agafa la baixa i descansa...'».

Ambdues alerten, també, de l'existència de màfies que, entre altres pràctiques, cobren 200 o 250 euros a canvi d'una adreça on empadronar-se o entre 3.000 i 6.000 per un contracte de treball fraudulent; aquesta última és, segons Conteh, la situació més repetida i lamenta que la conseqüència principal de l'engany sol ser que no els renovin la documentació. A tot això hi afegeixen tràfic de persones, prostitució... «fins i tot –diu Lagos–, hi ha treballadores de la llar que passen per situacions d'assetjament, en què se'ls ofereix una quantitat determinada de diners a canvi de favors sexuals a una persona del nucli familiar on treballa»; quan s'hi neguen, l'habitual és perdre la feina.

Per combatre situacions com aquestes, l'associació Dones Endavant reivindica la importància que hi hagi «una unitat entre les treballadores de la llar i la societat en el seu conjunt, polítics, empresaris... tots –defensa la presidenta–, perquè cal posar sobre la taula el treball de la llar i de les cures, necessari perquè la societat pugui funcionar». Fent-ho així, afirma, «donarem un cop dur a totes aquestes màfies i agressions».

Formar-se i sensibilitzar la gent 

Empleades de la llar migrants com elles perceben que hi ha «una gran manca de sensibilització social» respecte de la seva situació i, per això, Jessenia Lagos remarca que un dels objectius de Dones Endavant és «conscienciar la ciutadania de què tots som persones amb drets i dignitat perquè deixi de normalitzar el que està malament». «Totes tenim reptes molt difícils, estem en un moment de sobrecàrrega per a les dones, i no parlo només de les migrants sinó de totes», ressalta Lagos. 

Facilitar formació i informació per saber els drets, cuidar la salut, potenciar habilitats i discernir entre rumors (com ara que si acudeixen a una administració les deportaran) i la realitat centra una altra línia de treball; a més de fer pinya per combatre una vulnerabilitat que, diu Lagos, encara es fa més gran «quan et sents sola».

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook