El feminisme a Catalunya no va néixer ahir», tot i l'impuls que el moviment Me too, tal com reivindica i argumenta la periodista i directora de l'Observatori Cultural de Gènere Maria Àngels Cabré en una antologia de textos de dones i col·lectius catalans escrits entre mitjans del segle XIX i finals del XX. La selecció inclou trenta-tres escriptores -la majoria de les quals són o van ser activistes, algunes d'elles sobradament conegudes, però d'altres pràcticament anònimes- entre les quals n'hi ha set de gironines o d'estretament vinculades a aquestes comarques.

L'autora -que viu al Baix Empordà des de fa vint anys- ha reculat fins a la segona meitat del segle XIX, quan «hi ha molta feina feminista» desconeguda. El llarg viatge de les dones acaba de publicar-se amb la voluntat d'erigir-se en una breu història del feminismeEl llarg viatge de les dones que s'explica a través de cinquanta textos individuals i col·lectius pensats com a manifestos. «L'herència feminista que hem resseguit al llarg d'aquestes pàgines -diu l'epíleg- ens recorda que van ser moltes les dones que van posar la seva consciència feminista al servei d'un futur millor».

Maria Àngels Cabré remarca que, tot i recórrer un segle i mig, la selecció de documents posa l'accent en dos períodes concrets: els anys trenta i els setanta del XX, «la conquesta dels drets de la dona durant la República i la seva reconquesta» a mesura que el franquisme moria. La directora de l'Observatori Cultural de Gènere, assagista especialitzada en dones, cultura i feminismes, aclareix que ha «buscat que sortissin els temes de cada època i que hi hagués dones anònimes». Val a dir que el llistat de noms inclou una excepció masculina, el sociòleg Juan Francisco Marsal (1928-1979), de qui es reprodueix un text del 1976 titulat «La mujer, tema radical».

Maria Josepa Massanés, «la degana de les poetes catalanes» -tal com se la descriu al llibre-, obre el recorregut amb el «Discurso preliminar» que va escriure el 1840 com a pròleg de l'obra Poesías, on afirma que «l'home no pot degradar-nos sense degradar-se, ni humiliar-nos sens petjar sa pròpia imatge». El camí fins a les acaballes del segle XX es fa a través de les paraules de Dolors Monserdà, Frederica Montseny, Anna Maria Martínez Sagi, Maria Aurèlia Capmany, Magda Oranich, Anna Maria Moix, Maria-Mercè Marçal o Teresa Pàmies.

La connexió gironina es concreta en set noms, un dels quals exemplifica la invisibilitat de moltes autores i activistes al llarg de la història: Maria Dolors Batlle, «una de les anònimes i amb molta contundència com a periodista» -diu Cabré-, de qui no es disposa informació; tot i l'existència de textos com les «Direccions feministes» publicades l'octubre del 1917 i que es recullen al llibre.

«Una peça gironina important» és Aurora Bertrana, indica l'autora. «Va fer grans coses, era un personatge viatger, modern, compromès que se n'anava a l'altra punta del món i ho explicava». Va oferir la conferència «El nostre feminisme» al liceu barceloní -detalla- i «va ser la primera presidenta del Lyceum Club, que incentivava la cultura i el feminisme. I la seva obra periodística i literària dels anys trenta és molt interessant». Una altra és Carmen Alcalde, l'única gironina viva de les dones presents al llibre -viu a Barcelona i té 84 anys- i un actiu reivindicat per Maria Àngels Cabré.

L'antologia també inclou Llucieta Canyà, de qui Maria Àngels Cabré en parlarà a la pròxima edició de la fira Indilletres de la Bisbal d'Empordà. L'autora ha comprovat la discussió al voltant de la figura de Canyà, a qui descriu com «un personatge controvertit i important de l'època» perquè, tot i que «va escriure sobre qüestions de dones, se'n va ocupar des de la perspectiva de la dreta»; «seria el feminisme més prudent i ortodox», afegeix. Una òrbita propera a la de la vergelitana Maria Perpinyà, qui «va col·laborar en les grans publicacions de l'època i estava al rovell de l'ou», a més de donar veu al feminisme en «un moviment preeminent, el catolicisme»; per l'autora, «és una persona encara per explorar a Girona».

De Salt és Teresa Pons, «una dona llibertària molt interessant de la qual s'ha parlat poc, una pionera», afirma Maria Àngels Cabré.