La salut és viure sense dolor i la felicitat és viure sense por, segons el guru Eduard Punset. Per tant, el coronavirus ha sumit el planeta en la infelicitat. Van una mica alacaiguts els mercaders, que el pànic és pitjor que el virus. Alguns dels contagiats preferirien haver sucumbit a l'esbombada paüra psicològica en lloc d'infectar-se. Per descomptat, les malalties no són un menú a triar, en contra del que anunciaven els feliços apòstols contra la preocupació.

Benvinguts doncs al pànic planetari, que la Xina va controlar amb mesures inacceptables a Occident. Una vegada que la situació s'ha fet irreversible, convé definir-la. La por es caracteritza per un canvi voluntari de les pautes vitals. Quedar-se a casa, per citar el millor i potser únic remei contra la propagació d'epidèmies.

Per contra, el pànic sobrevé quan s'obliga algú a modificar per força els seus comportaments. Itàlia va ingressar directament en el pànic, sense una escala intermèdia en la por condicionadora. A Espanya es treballa amb afany per espantar el pànic, però oblidant els riscos que comporta aquesta postura tan torera.

Els portaveus que insistien que els casos produïts no corresponien a contagis produïts aquí, o que defensen la pelegrina tesi que no cal investigar en un hospital perquè la professional sanitària infectada va desenvolupar símptomes en el seu moment lliure, oculten la veritat sota l'espècie que allunyen el pànic. Es van camuflar morts per no vessar un sol turista, desoint el perill d'un contagi massiu a la població.

Les autoritats exorcistes no només han subestimat els seus ciutadans, tal com acostumen. Pitjor encara, han infravalorat el coronavirus, que mostra una deplorable insensibilitat cap als discursos dels governants. Difícilment una bestiola que no ha impressionat Trump s'acovardiria davant Sánchez, que només proposa receptes econòmiques per a una malaltia. Per fortuna, el confinament de polítics en els seus domicilis, com ja ha ocorregut a l'Ajuntament de Barcelona, pot accelerar la sortida de l'epidèmia.