Si al gimnàs, on en teoria i només en teoria, hi anem els més forts i valents, ens posen dispensadors de desinfectant per utilitzar després d'agafar les peses, és que la cosa va de debò. Hem passat d'untar-nos les mans amb magnesi -malgrat la creença popular, alguna cosa té a veure amb la gimnàstica- per no relliscar a la barra fixa, a fregar-nos-les amb una cosa viscosa que, ens assegura qui l'ha portat, ha d'impedir que el coronavirus ens ataqui. Veure homenots de 80 quilos de múscul obeint com xaiets les instruccions que s'han penjat a la paret, no aixeca gaire els ànims. Però pitjor seria caure malalts per anar al gimnàs cada dia, després que durant anys ens han assegurat que tenir cura del cos ajuda a tenir una bona salut.

Després d'un començament de dia com aquest, ja no arribo amb gaire coratge a la Universitat de Gironan haig de comprovar la incidència que el virus, o millor dit la por al virus, ha tingut entre els estudiants. Posats a guanyar-me el sou de corresponsal de guerra, trio la Facultat de Lletres, seu també de la de Turisme, on una professora va donar positiu la setmana passada. L'ideal seria ensopegar amb un estudiant amb mascareta, així ja tindria escrita la crònica, però entre aquest personal, que a la que pot practica sexe sense protecció, seria quasi esperpèntic.

Quatres noies rialleres s'asseuen al sol, a les escales d'entrada a la facultat, alienes al pànic que s'ha desfermat a la resta del món. Faldilla, senyal que no només ha arribat una epidèmia sinó que també, i com cada any, la primavera. Senyal també que a les quatre estudiants els interessa més aquesta darrera vinguda. Després d'una rebuda així, un entra a Lletres animat, maleint no ser ja estudiant i gairebé havent oblidat que el que l'ha portat fins aquí és el Covid-19. No per gaire temps. Ja a l'interior de l'edifici trobo una coneguda, treballadora a la UdG, que davant el el meu intent de saludar-la amb el parell de petons de-tota-la-vida, s'aparta d'un salt.

-Perdona, és que jo, amb tot això de l'epidèmia, evito el contacte amb la gent.

Evitat queda. No li pregunto si està casada.

Però jo vull copsar la vida universitària, vull palpar l'ambient estudiantil, vull entendre l'ànima dels futurs llicenciats. Vaig al bar. Trobo taula sense dificultat, només un estudiant al meu davant demanant el menú, tot i que són les dues del migdia. Demano un cafè. Pregunto a la cambrera si és normal tan poca gent.

-Ui, què va, cada dia hi ha menys gent, ara tenim una quarta part de clients que fa una setmana, llavors no hauries ni trobat lloc per seure.

Miro al meu voltant. Ningú més. Un rètol a la paret aconsella als primers símptomes trucar al 061, que és el telèfon de pagament que la Generalitat, generosament, té a disposició dels ciutadans. En altres comunitats han habilitat un telèfon gratuït. Acabo el cafè i surto del bar. A la porta, em creuo amb una estudiant que entra estossegant. Potser estic practicant el periodisme gonzo sense saber-ho.

Als passadissos de la Facultat de Turisme topo amb la filla d'un amic, universitària ella.

-Ei, què fas per aquí?

-Errr... és que estudio aquí- respon, mirant-me com si jo fos alienígena.

Tants anys sense encetar conversa amb senyora o senyoreta passen factura. Superat el ridícul de la primera frase, aconsegueixo que deixi de mirar-me estranyada i m'explica que a primer de Turisme va molta menys gent a classe, cosa que confirma la diagnosi de la cambrera. Ha sentit a dir que a Medicina se suspendran classes.

Un professor m'assegura que no té por, però que té la filla des de fa dies confinada a casa perquè va estar en contacte amb algú que va donar positiu.

Claustre de Lletres. Arquitectura romànica, gespa, sol primaveral, estudiants asseguts a terra en grupets, rient i dinant. Adverteixo un detall: no veig ningú fent-se un petó. Potser no és per por a cap contagi, sinó que simplement avui són més castos que en els meus temps.