El Govern d'Espanya s'enfronta a una situació d'extraordinària gravetat i no gens fàcil d'encarar, com és la de l'emergència sanitària del nou Coronavirus o Covid-19. Pedro Sánchez va arribar al poder després d'una veritable travessia pel desert, amb el país sumit en un profund abisme constitucional, obert pel procés secessionista català. El govern té una evident divisió interna, fruit de l'heterogeneïtat dels seus membres. El seu principal repte no ha estat, però, el conflicte català, sinó una pandèmia davant la qual la majoria de països sembla que actuïn amb un notable amateurisme.

Capejar una crisi així no resulta fàcil i mereix consideració i suport de tothom. No obstant això, la ciutadania està legitimada per a exigir als seus governants responsabilitat, fins i tot en una hora tan greu (ho preveu expressament la Constitució, art. 116). Responsabilitat és, entre altres coses, informar acuradament i adoptar decisions ràpides i fonamentades. Que s'ha actuat tard i malament salta a la vista de qualsevol que tingui ulls a la cara. Mentre la Xina està vencent la partida al virus, a Europa només sembla que puguem anar a pitjor. La Unió Europea, com si es tractés d'un amic imaginari, ni hi és, ni se l'espera.

Especialment xocant ha estat la declaració de l'estat d'alarma en diferit, com la cèlebre liquidació de Luis Bárcenas. La compareixença de Sánchez dient que el Consell de ministres l'acordaria l'endemà, unida a un retard de set hores respecte de l'hora programada, minen la confiança del públic. La desconfiança degenera ràpidament en èxodes de gent i por, amb resultats que tothom que ha anat al súper recentment ha pogut comprovar (extinció massiva dels rotllos de paper higiènic inclosa, la segona més greu de la història després dels dinosaures). Davant de l'increment exponencial en el nombre de casos detectats en poques hores, es tarda inexplicablement en decretar mesures (com tancar el focus de Madrid) que en part del territori ja s'estaven prenent de facto. A Catalunya, Quim Torra ha decretat un succedani d'estat d'alarma sense competència expressa per a fer-ho, però que potser es podria basar en l'argument de la salut pública. Més discutible és que es pugui qüestionar ara el liderat del Gobierno en l'estat d'alarma, que li correspon per llei (segons la Llei Orgànica 4/1981).

Les mesures finalment adoptades evidencien la feblesa d'un govern escindit internament, del que les filtracions de les deliberacions és segurament un símptoma (legalment són secretes). En fi, malgrat el postureig habitual d'aquest president i el patrioterisme del discurs (pronunciat com si fos un gladiador, tot i que sense musiqueta de fons), el parsimoniós govern de Sánchez decreta una alarma light, en què hom pot fer gairebé tot el que ja feia però no, en canvi, passejar tot sol pel carrer, com si es tractés d'una activitat de risc extrem. La cirereta és l'anunci que les perruqueries es consideren de primera necessitat, una decisió força discutible que posa en perill la salut dels treballadors del sector.