La crisi del coronavirus, que fa poc semblava que directament només afectaria la llunyana però potent Xina, ja està -dominant-ho tot- a Europa i Amèrica. L'OMS la setmana passada el va qualificar de pandèmia i va fixar el seu epicentre a la vella Europa. És tota Europa -i Itàlia ha estat el país afectat amb més rapidesa- la que ara afronta el greu perill per a la salut pública i l'economia.
Les nostres societats, habituades a una gran liberalitat, tindran més problemes per aconseguir l'aïllament i la disciplina social que un país dictatorial com la Xina, en què la policia i el potent Partit Comunista tenen sempre l'última paraula. Itàlia, el país ara més afectat, ha estat el primer a prendre mesures dràstiques i a posar en quarantena tota la seva població. Ara, després de la declaració de l'estat d'alarma, és el torn d'Espanya. El que fa vuit dies es veia com una cosa propera però no pròpia -les dures mesures d'Itàlia- és ja la realitat. I vèncer el coronavirus dependrà en gran part de la disciplina i la cohesió d'un país que està avui molt afectat tant per la divisió territorial (el conflicte català) com pels xocs polítics.
Però els problemes no s'acaben amb plantar cara a la pandèmia amb disciplina social. El coronavirus -i la lluita per superar-lo- fan obligatòria una forta paralització de la vida ciutadana i econòmica. Una aturada de la producció (ho estem veient a firmes automobilístiques com Seat i Nissan) i també, en gran part, del sector privat de serveis (aerolínies, hotels, espectacles, restaurants). Com sobreviuran aquestes empreses sense activitat durant les «setmanes dures» que ha advertit Pedro Sánchez? Com afectarà els empleats d'aquestes empreses que no puguin pagar les nòmines per la caiguda de les vendes?
La por a la induïda recessió és el que ha fet que durant tres setmanes seguides les borses mundials hagin patit caigudes esgarrifoses. Com s'evitarà una recessió generada per la paralització de la producció, no per la desconfiança financera com va ser la de l'any 2008? Era clar que les encertades mesures de política monetària (baixos tipus d'interès, compra de bons pels bancs centrals) de Mario Draghi que es van usar llavors no serien suficients per combatre la caiguda productiva. Per això els mercats financers no van reaccionar a la davallada dels tipus d'interès de la Reserva Federal o al compromís de Christine Lagarde que el BCE -que ja té en negatiu els tipus d'interès- augmentaria la compra de bons i el suport als bancs. Positiu però insuficient.
Per combatre aquesta crisi es necessitarà un fort augment de la despesa pública dels estats tant en sanitat com en ajudes a les empreses sacsejades per la paralització i -fonamental- a mantenir l'ocupació o els ingressos dels treballadors afectats. És el que l'OCDE va ??definir fa ja uns dies com un keynesianisme global que permetés sumar-se als països amb un deute molt elevat com Itàlia i Espanya. I això exigeix, d'entrada, una forta suavització de les normes fiscals de la UE imposades per Alemanya i els anomenats països austers.
És el que sembla que ha començat a passar. Divendres, els dos ministres econòmics alemanys -Olaf Scholz i Peter Altemaier, socialdemòcrata un i democristià l'altre- van comparèixer en roda de premsa per proclamar que hi hauria «diners il·limitats» per salvar les empreses afectades. Un canvi fonamental. I la presidenta de la Comissió, Ursula von der Leyden, ha dit que la disciplina pressupostària de la UE es relaxaria, assumpte vital a Espanya i Itàlia.
Fins i tot Trump, que fa poc deia que no passava res, va pactar divendres amb els demòcrates -i el Congrés americà va aprovar dissabte al matí- un potent programa anticrisi. La conseqüència va ser que divendres els mercats van deixar de caure i es van orientar a l'alça. Per l'hora del dia, més l'americà (9%) que l'europeu.
Aquest és el marc en el qual Espanya ha de sobreviure. No som Alemanya i necessitem l'escut d'un programa europeu que -no sense tensions- s'ha de posar en marxa. No tenim un govern amb majoria parlamentària i per tant Pedro Sánchez i els altres líders polítics (Pablo Casado en primer lloc) han d'actuar amb molta responsabilitat. I tenim molts conflictes (com Catalunya) per desencallar davant els quals haurem d'aplicar més cautela i menys passió. En la situació del món -i d'Espanya- tenim motius per tenir por. Raó de més per exigir-los responsabilitat i sentit comú. En serem capaços?
