Com deia la meva amiga Carme, que tot això del SARS-CoV-2, coronavirus per als amics i coneguts, s'assembla molt a la pandèmia de la pesta negra que va assotar l'Europa del segle XIV. De manera molt ràpida pels temps que corrien, el bacteri que la va provocar va viatjar, diuen, també des de la Xina per abastar tot el món conegut. La taxa de mortalitat va ser enorme, per sobre del 50% dels infectats. El sistema sanitari d'aleshores estava pervertit pel fonamentalisme cristià, que atribuïa als jueus, a les dones i als dissidents totes les maldats. És a dir, feia culpables els millors metges, els pilars de la societat i tots els qui, amb sacrifici, rellegien l'estat de les coses per generar nous criteris. Em recordava la meva amiga que, malgrat la foscor dels dies, a la nostra ciutat va aparèixer la figura d'un jove que amb les seves cabrioles i juguesques va fer més suportable la vida dels veïns confinats dins dels murs infectats de la vila. El Tarlà es va convertir en una icona, real o no, però versemblant, de l'actitud que cal tenir davant de les adversitats personals i col·lectives. Qui s'infecta i desenvolupa el Covid-19, la malaltia associada al coronavirus, no viu al segle XIV. El sistema sanitari actual està dotat de grans professionals als quals caldrà agrair, sempre més, tot el que fan. I que disposa d'una capacitat d'investigació sense precedents per trobar els remeis i les mesures de protecció necessàries abans no desaparegui la raça. Però no ha canviat l'essència del caràcter humà. Escoltar la prèdica de Pedro Sánchez, més preocupat per la unitat de l'amor patri que de les necessitats socials de la població, amb especial interès a tornar a demostrar que això de les autonomies és un joc estúpid, haurà estat un dels efectes col·laterals d'aquesta pandèmia. Veure com surten sants cristos al carrer per aturar el virus, o com les xarxes s'omplen de teràpies alternatives, remeis casolans i deduccions estúpides, sense cap rigor científic, fa pensar que falta encara molt per arribar al segle de les llums. Gràcies a Déu o a qui sigui, però, per suportar l'enclaustrament voluntari tenim el Tarlà del segle XXI que ens ho farà tot molt més portable: visca les cabrioles de Netflix!
