20 de març de 2020
20.03.2020
Diari de Girona
OPINIÓ

El coronavirus: un meteorit

20.03.2020 | 00:28

Ens vam prendre la pandèmia del coronavirus com si fos una grip, com una cosa temporal. Setmanes després hem començat a veure la gravetat de la situació: un virus que es propaga a gran velocitat, amenaçant d'atrapar fins al 70% de la població, deixant el sistema sanitari sobrepassat i, en conseqüència, provocant un augment de la mortalitat de la població, sobretot de les persones de més edat. La primera onada va ser a Xina, i aquí mentrestant ens ho miràvem amb cert exotisme. La segona va ser la de Corea del Sud, Iran i Itàlia. La tercera és la d'Espanya, França, Alemanya, Suïssa, Gran Bretanya, Holanda, Noruega, Suècia, Bèlgica i Àustria. La quarta serà la d'Estats Units. La cinquena serà la d'Amèrica del Sud i la sisena serà la d'Àfrica. El món quedarà infectat i la pandèmia tindrà conseqüències en la seva superació que aniran molt més enllà.

El virus no desapareixerà i romandrà latent per a futurs episodis, que esperem que es puguin contenir amb una vacuna adient. Però ens deixarà un munt de coses per resoldre. Una d'evident és la justesa del sistema sanitari front els casos de pandèmia. No es pot dissenyar un sistema sanitari només per casos com el d'ara, però hauríem de tenir plans per eixamplar el sistema amb agilitat, podent crear llits suplementaris (com els hotels que ara es volen incorporar), recorrent a professionals que s'han jubilat o amb voluntaris que els ajudin. Però la part més difícil de resoldre és la possibilitat de tenir el material necessari per quan aquest episodi arribi, amb més estocs dels habituals i amb la possibilitat de fabricació local d'una part del material. I això ens condueix a un aspecte bàsic en el sistema actual: la globalització deixarà pas, de nou, a la manufactura local. No és que s'acabi la globalització, perquè és bona per a l'especialització de cada país, però deixa de ser total: acaba el concepte de Xina com a fàbrica del món just in time, pel gran risc que suposa en les cadenes de subministres.

Un altre aspecte que haurem de resoldre són els plans de xoc. S'ha evidenciat que les mesures de contenció que els governs han pres han estat insuficients. Només Xina va ser contundent amb la confinació de la població i Corea del Sud, Japó i Suïssa han actuat encertadament fent proves massives a la seva població i posant en quarantena els que trobaven infectats. És difícil que un polític prengui la decisió d'aturar tota l'activitat d'un país durant quinze dies quan la població encara no té el nivell de preocupació adient. D'altra banda, si es fa abans d'hora, pot passar que quan acabi el període de quarantena el virus torni a penetrar per un altre lloc. Per tant, estem obligats a conviure amb la penetració del virus, a prendre moltes precaucions d'higiene i a frenar la seva propagació deixant que el sistema sanitari pugui absorbir els casos més greus. Aquest pla de xoc caldrà establir-lo per accions properes de nous contagis.

Però el que serà més difícil de resoldre és el xoc econòmic, amb conseqüències persistents. Aturar tota l'economia durant quinze, trenta o quaranta dies és entrar en un món desconegut. D'entrada significa la pèrdua de la riquesa que l'economia elabora durant tot aquest temps. Si ho expressem en termes de PIB, a Catalunya durant 40 dies podem perdre 25.600 milions, Espanya perdria 136.000 milions i Europa podria perdre 1 bilió 300 mil milions d'euros. I això significa que cada català perdrà l'equivalent a 3.400 euros. Això sense valorar els greus efectes colaterals provocats pel trencament de les cadenes de subministrament i la desconfiança introduïda.

Tothom pren decisions basades en la seguretat del sistema. Per exemple, la hipoteca pressuposa que cobrarem continuadament per poder pagar-la, o la gent que viu del crèdit de la targeta pressuposa que el dia 5 de cada mes haurà cobrat i pagarà el crèdit del mes anterior. I què no dir dels autònoms: la majoria no tenen encara suport d'atur i tenen crèdits actius per pagar les seves eines i locals. O totes les pimes, amb crèdits de proveïdors i crèdits bancaris que han de pagar al seu venciment. Si es talla la cadena de pagaments tothom queda en fals. Uns no tenen tresoreria per menjar i els altres no poden comprar perquè s'han tornat insolvents.

Per tant, caldrà trobar la solució a tots aquests problemes greus que apareixeran les properes setmanes i que impediran la represa de l'activitat una vegada que l'economia torni a arrencar. No n'hi haurà prou prometent que les hipoteques, els lloguers, la llum, el gas o la targeta aquest mes no es pagaran, perquè s'hauran de pagar més endavant, i molta gent no ho podrà assumir perquè ja té difícil avui arribar a final de mes. Aquesta podria ser una solució vàlida per empreses de cert nivell, amb capacitat de generar marges, però no val per a certs autònoms ni per a tota la gent que viu cavalcant la insolvència.

Les solucions econòmiques per salvar aquesta situació segurament les haurem d'inventar perquè mai han estat aplicades anteriorment. I per fer-ho caldran dirigents amb mirada llarga, imaginació i valentia, virtuts que dubto que tinguin els qui ens dirigeixen ara. Ens esperen moments difícils, primer de dol i després de protestes massives al carrer. El meteorit ens ha caigut a sobre.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook