«Entre alarmar o minimitzar un problema hi ha una línia molt fina». És un dels problemes que ha tingut l'inici de la crisi del coronavirus, el pic màxim del qual s'espera per a mitjan abril, tret que les dràstiques mesures d'aïllament donin fruits més aviat. Són les reflexions de Juan José Badiola, catedràtic i investigador que va estar al capdavant d'una de les crisis sanitàries més greus que ha sofert Espanya, la que es va conèixer com el mal de les vaques boges.

Estem en xoc pel caire que ha pres la crisi del coronavirus?

Ens ha esclatat la bomba de cop, aquesta és la veritat. Aquest virus s'assembla molt quant a la capacitat de propagació al de la grip A, que es va estendre rapidíssimament i va infectar moltíssimes persones. La grip A era realment una grip porcina a la qual es va canviar el nom perquè els productors mundials de porcí no volien cridar a confusió. Aquesta va venir de Mèxic, i ara ens trobem també amb un virus d'origen animal sembla ser, que té l'originalitat que ve de la Xina, que és la fàbrica del món. Si aquest virus hagués aparegut al cor de l'Àfrica, hauria tingut molt poca importància, però la Xina és la gran factoria del món, moltíssima gent va allà per raons comercials, de producció de mercaderies, de turisme o esportives i això genera molt moviment. Hi ha una forta relació entre la Xina i Europa i per aquesta raó el cop de l'epidèmia després de la Xina ha estat a Europa.

Però sembla haver-se convertit en un problema italià i espanyol, sobretot.

No és un problema espanyol o italià, perquè França està en una situació semblant i Alemanya i el Regne Unit també, encara que ells diuen que no. Quan el virus estava a la Xina la gent el venia com una cosa llunyana i aquí a Espanya fins fa poc temps no se li havia donat gens d'importància, però quan va aparèixer a Itàlia, la cosa va canviar de cop. La gent va dir, «alerta, que aquest és un virus que s'està acostant a casa meva». Aquí és on es produeix el punt d'inflexió i la raó per la qual ha tingut un impacte major a Espanya. Potser no vam tenir la deguda prestesa per evitar algunes activitats proclius al contagi, des del moment en què se sap que és un virus que es contagia molt i per via respiratòria, si estàs a prop i una persona tus o bé esternuda, o toques la superfície que ha tocat una altra persona. Amb el virus és fàcil contagiar-se i que es creï una cadena de contagis.

Per què no el vam veure venir?

Jo crec que es va menysvalorar una mica la situació al principi, perquè ja quan es va estendre a Itàlia havíem d'haver pres mesures dràstiques, amb la qual cosa haguéssim minimitzat la situació actual. Al gener, i fins a mitjan febrer, hi havia gent que venia de la Xina i podia haver-hi hagut casos, però el reforç italià va ser decisiu i el virus es va expandir amb una facilitat enorme pel nostre país. Els casos més evidents amb simptomatologia van ser relativament fàcils de detectar. El problema és que aquest virus si l'agafen persones joves o d'edat mitjana, a penes els afecta i ho fa amb símptomes lleus. Tan lleus que molta gent ni tan sols es va adonar que havia passat la infecció. Va passar exactament igual amb la grip A, molta gent la va passar sense saber-ho, però tenen suficient càrrega viral com per continuar infectant.

I és el que ha contribuït al fet que l'epidèmia s'estengui?

És el que ha sortit últimament i per això el Govern s'ha espantat, és una onada de casos veritablement terrible. Per això s'han pres mesures tan dures, com obligar els espanyols a quedar-se a les seves cases durant un mes, però això no és fàcil. I que ens tanquin els bars o restaurants, encara és més difícil.

Ens vam refiar massa?

Ens vam confiar, vam dir, no seguim l'exemple italià, però hem seguit darrere seu. Això va ser un error de comunicació de les autoritats i els mitjans de comunicació, sota la premissa de «no alarmem la gent». I és veritat, no convé alarmar la gent, perquè reacciona d'una manera una mica irracional. Però del que no va ser la gent conscient, i les autoritats tampoc, és que hi ha una fina línia entre no crear alarma i la minimització dels riscos. I minimitzar els riscos és el pitjor que es pot fer. La gent es va confiar, va dir, aquí no passa res, potser pot morir alguna persona gran, però els altres estem fora de perill? la qual cosa no és veritat, perquè també hem vist gent jove afectada.

El que passa és que la incidència entre la gent gran, i la gravetat, és molt superior.

La gent gran, per dir-ho d'alguna manera, té una major sensibilitat i ofereix més facilitats a l'agreujament per dues raons: solen tenir patologies prèvies, cròniques, cardiovasculars, hipertensió, diabetis, problemes respiratoris, amb la qual cosa s'agreuja el problema i el seu estat immunitari està afeblit, per l'edat. Per això en les persones grans crea estralls i d'aquí les notícies per exemple d'aquesta residència de Madrid on han mort 18 persones, i d'altres.

Però les vides de la gent gran tenen el mateix valor que les de qualsevol altra.

No em va agradar quan la gent deia, bé, això és una qüestió dels grans, com volent dir que la gent gran si es moren, és que s'havien de morir. Això és una falta de sensibilitat i una insolidaritat amb les persones que han fet aquest país que per a mi és inadmissible, diria molt poc de la nostra societat. Afortunadament hem corregit això quan s'ha vist que la cosa no anava només amb els més vells, que podia afectar també els joves.

I ara ens ha esclatat la duresa de l'epidèmia davant de la cara.

Seran dotze o catorze dies, que és el període d'incubació, jo crec que es reduirà la ratxa veritablement embogida de contagis que tenim, la qual cosa mitigarà una mica la situació. Però el problema no està resolt perquè hi ha molts infectats.

Les xifres tampoc són reals perquè no es fa la prova a tothom.

Això ha estat per a mi també un error. Probablement s'ha produït perquè la sanitat no tenia suficients mitjans. Quan la gent ja està amb símptomes, si tenies febre, tos, i sospitava que podia estar infectada pel coronavirus, però al centre de salut li deien que no hi anés, i a les urgències de l'hospital tampoc, trucava per telèfon però les línies estaven saturades, s'hi estava hores i hores i no li contestava ningú, i al final, què feia aquesta persona?, es quedava a casa sense saber què tenia. Potser molts d'ells no era el coronavirus, era una amigdalitis, o era la grip, però és possible que ho fos. I això ha anat engrossint aquesta franja de persones que estaven infectades i que són també part dels que han col·laborat que l'epidèmia s'estengués de la manera que ho ha fet. Quan una persona es tanca a casa per no intentar infectar, pren les degudes precaucions respecte a la resta d'habitants de l'habitatge?

Bé, està en aïllament igual.

Però una persona contaminada ha de seguir hàbits extrems d'aïllament, en habitació aïllada, ventilada, no pot compartir res, cal rentar-ho tot, desinfectar-ho tot, no poden ni comunicar-se directament, ni compartir vaixella. Si ell no sap que està infectat, no sé si durà a terme aquestes mesures tan extremes. Ha estat un gran error, penso jo, no analitzar totes les persones que haurien d'haver estat analitzades.

Li estranya que els ciutadans hagin acatat tan ràpidament la mesura de confinament?

El Govern s'ha vist obligat a fer això, perquè tenia por de veure com responia la gent i és una decisió bastant complicada. Veurem si la gent aguanta tot el període complet. I per descomptat, si decidissin prolongar-ho més no sé si la gent ho aguantarà, per la pressió dels nens a les cases, la gent que vol sortir a fer un volt, és normal oi? A mi m'ha impressionat el grau de responsabilitat de la gent, com ha respost d'una manera fins a cert punt inesperada. No em pensava que els ciutadans aacceptessin aquest confinament tan estricte, però bé, s'ha fet. No és perquè desconfiés dels espanyols, però conec la seva manera de ser, que ens agrada el bar, no quedar-nos a casa. A un xinès o a un finlandès li ho pots fer, però a un espa nyol és més difícil. Itàlia està fent el mateix i França també.

Com ho està fent Fernando Simón, el «Badiola» de la crisi del coronavirus?

L'home ha fet el que ha pogut, però han deixat en ell tota la comunicació i la gestió, i això és molt difícil. Perquè jo en aquella crisi portava la comunicació, però fer les dues coses és molt complicat. Ara tothom està concentrat a resoldre aquest tema, com sigui, però quan passin aquestes setmanes començaran a arribar les crítiques dures, no dic a Simón, sinó en general. Els espanyols som molt donats a criticar a tort i a dret, i quan comencen a donar patacades en totes les direccions, no se salva ningú. Per no parlar de la política. El Ministeri de Sanitat ha fet el que ha pogut.

Cap on anem?

El meu fort és l'experiència, la mare de la ciència i per crisis anteriors tinc ja la percepció de com solen evolucionar aquestes epidèmies. Els coronavirus els coneixem des de fa temps, com quan va haver-hi el SARs. Això de la transmissió és una projecció geomètrica, no aritmètica, i com controlaves aquestes persones que no sabien que tenien el virus, és complicat també fer-ho. I la patinada de no fer proves ha sigut un dels errors més manifestos, no sé qui va aconsellar això: la teoria pot dir una cosa, però és la pràctica la que mana i a vegades cal canviar l'estratègia perquè t'atropella. Li va passar una mica a això. Ho he comparat amb un iceberg: veus el gel, que és la part més petita, la que està sobre la superfície de l'aigua, però el gruix està sota. Aquí ha passat això. Els casos que es veien eren la punta de l'iceberg, però hi havia més casos a sota, que és el que ha emergit d'una forma brutal.

Ens pot dificultar la solució de la crisi sanitària les derivades socials i econòmiques d'aquest problema?

Sens dubte. Qualsevol crisi sanitària, alimentària o no, sempre està envoltada d'aquests factors. Fixi's les vaques boges les implicacions econòmiques que va tenir i socials, i a tot el món de l'alimentació. Aquesta crisi és diferent, però les conseqüències econòmiques les veurem a partir d'ara. Fixi's el que significarà per a molts empresaris tancar durant un mes, és un drama per a qualsevol petita empresa oberta cara al públic. El Govern ha fet una sèrie de mesures per pal·liar una mica el problema, que són difícils de posar en la pràctica. En la part econòmica aquesta crisi tindrà un impacte brutal.

És un avantatge o un inconvenient el fet que sigui una crisi global?

Serà un problema econòmic molt gran, un problema social, un problema sanitari, amb moltes morts, aquí haurem de veure com ens en sortim, d'aquesta. Abans de tenir en compte el període de confinament pensava que el nombre de casos d'infecció seria a mitjan abril, però ara ja no ho sé, amb aquestes mesures potser es fa abans. L'aïllament tindrà un efecte positiu, no hi ha dubte, perquè si després de tenir-nos tancats no hagués valgut la pena, quin fracàs. Confio que hi haurà una reducció del nombre de casos, perquè això és tallar en sec. En aquesta última quinzena d'abril veurem la corba com evoluciona. Quan comenci a veure que el dia d'avui hi ha menys casos que el d'ahir i així successivament la cosa pintarà d'una altra manera.

A aquest virus l'importa l'estiu?

Al virus no gaire, però als cossos sí. Els organismes estan millor preparats amb un ambient de calor, sense canvis de temperatura. Sempre facilita les condicions corporals i una millor resposta immunitària.

Poden arribar a temps les vacunes?

Es va dir «això és com una grip». Com una grip, els símptomes, però la resta no, és una malaltia d'un coronavirus nou, no un virus grip, són dues coses diferents. En les grips hi ha vacunes, aquí no, hi ha antivirals, o sigui que tractaments específics a l'acció del virus aquí no els tenim. Fabricar una vacuna avui en dia no és difícil, però ningú autoritzarà un producte que no sigui segur i no hi ha temps per a això. Confio més que pugui haver-hi ràpidament algun medicament antiviral per tractar el coronavirus.

· Consulta tota la informació relacionada amb el coronavirus