En aquesta extensa entrevista, Javier Cercas exposa les seves opinions sobre aquesta crisi, les seves esperances, lleugeres però esperances, sobre de quina manera en sortirem i analitza de passada les actuacions dels governs espanyol i català.
Això que estem vivint... és real?
En té cap dubte?
A vegades sí, tinc dubtes. És dels que en un principi treien importància al coronavirus
Ni li'n treia ni no li'n treia. És que no tenia ni la més mínima idea del que era, com gairebé tothom.
Quin és el seu major temor?
Òbviament, que mori gent. Sobretot -val més dir la veritat-, que mori gent propera. També tinc por de les conseqüències econòmiques i polítiques.
Les conseqüències seran similars a les d'una guerra?
No ho sé: està morint molta gent, hi haurà un terrabastall econòmic i polític... La nostra era la primera generació d'europeus que no coneixia una guerra, almenys -no oblido la de l'extinta Iugoslàvia- una guerra entre les grans potències; doncs bé, ja tenim una cosa bastant similar a una guerra. En fi, suposo que tot dependrà del temps que triguem a aturar-la.
Com ens afectarà a l'economia?
No soc economista, però és evident que ja ens està afectant: hi ha molta gent que s'ha quedat sense feina, l'activitat econòmica està pràcticament aturada, hi haurà empreses i negocis que hauran de tancar. Una altra vegada, tot depèn de la duració de la crisi, però també de la resposta del Govern espanyol i, sobretot, de la UE. La del primer no em sembla, d'entrada, tan dolenta, però de seguida es veurà que és insuficient. Quant a la de la UE, ha estat lenta, dubitativa, insolidària i escassíssima. Si la crisi té l'abast de la de 2008 -com ha dit Christine Lagarde, directora del BCE- i no es crea un coixí per apaivagar les conseqüències de la crisi i per reactivar després l'economia, la catàstrofe està assegurada, perquè Europa no aguantarà dues crisis consecutives com la de 1929 -que va abocar a la II Guerra Mundial-, el nacionalpopulisme creixerà per tot arreu i el resultat serà un desastre. Esperem que els polítics europeus, començant pels espanyols, estiguin a l'altura de les circumstàncies.
I al sector editorial?
El sector editorial patirà molt, com tants altres sectors econòmics. Diuen que la venda de llibres va baixar entorn d'un cinquanta per cent arran de la crisi del 2008; si aquesta és com aquella, calculi.
La literatura patirà?
La literatura sortirà beneficiada d'això, sense cap mena de dubte. L'explicació és que, per als escriptors, les coses dolentes són bones, i les bones, dolentes. Vull dir que la felicitat és muda; en un món feliç no hi hauria literatura, com a mínim no hi hauria novel·la, poesia potser sí, però poca i dolentíssima. Nosaltres, els escriptors, som bèsties carronyaires: ens alimentem del conflicte, del dolor, de les catàstrofes; també som, en el millor dels casos, com els alquimistes, que converteixen el ferro en or: nosaltres convertim els desastres en literatura, és a dir, en sentit i bellesa. En definitiva: som el pitjor del pitjor.
Vostè que fa no-novel·les, ja en deu estar preparant una sobre això, no?
Per digerir el que està passant es necessita temps. Ara estic escrivint la segona part de Terra Alta, on encara estic digerint el procés.
Psicològicament com en sortirem, de tot plegat?
Ni idea. El que és segur és que això ens canviarà, com ens ha canviat el procés; el que passa és que encara no sabem com ens canviarà, de la mateixa manera que encara no sabem com ens ha canviat el procés. Qui ens ho dirà serà la literatura, però no ho farà d'una manera clara, unívoca i taxativa, sinó ambigua, contradictòria, polièdrica, essencialment irònica. Perquè així són les veritats de la literatura, o almenys de la novel·la. Que, no sé si cal afegir-ho, són les veritats més profundes que conec.
En moments de grans problemes se'n surten millor els règims autoritaris com la Xina, Rússia, etc., que les democràcies?
Ara mateix, tot indica que sí, i per això a Àsia sembla que se n'estan sortint més ràpidament que a Europa, fins i tot en països democràtics (però amb una cultura molt més disciplinada que la nostra, on la seguretat preval per sobre de la llibertat). Aquesta és, ara mateix, una de les preguntes del milió que planteja aquesta crisi: sacrificarem la llibertat en l'altar de la seguretat, com tendeixen a fer aquests països? O serem capaços d'equilibrar la llibertat i la seguretat, com haurien de fer les nostres democràcies? La resposta a aquesta pregunta, com a totes les preguntes serioses d'ara mateix, no pot ser nacional, o estatal. La crisi del coronavirus mostra una altra vegada que els nostres grans problemes són transnacionals i només es poden solucionar amb instruments transnacionals; el problema és que no els tenim, o en tenim poquíssims i els que tenim són del tot insuficients, com la UE. Per això jo crec que, en els anys vinents, només hi ha una forma de preservar la pau, la prosperitat, la democràcia i la seguretat entre nosaltres, i és creant una Europa federal, un gran estat que combini la unitat política i la diversitat cultural. Esperem que aquesta crisi no es carregui les poques esperances que teníem que això vagi endavant.
Hi ha alguna obra literària que et faci pensar en la situació que estem vivint?
Sento parlar de moltes, algunes evidents -com el Diari de la pesta, de Daniel Defoe-, altres boníssimes -com el Decameró, de Boccaccio- i altres no menys evidents però mediocres -com La pesta, de Camus. En canvi, no veig que ningú esmenti Kafka, que és el que jo esmentaria en primer lloc, perquè els seus relats i novel·les tenen la textura exacta d'un malson, que és la textura que ara mateix té la realitat.
Ja posats: recomani un llibre per fer més passable el confinament
Un de molt llarg i molt absorbent. A un lector català li recomanaria el Tirant lo Blanch, una novel·la que té absolutament de tot i de la qual va dir Cervantes que era « el mejor libro del mundo». I, quan parla Cervantes, la resta a callar.
Com qualifica l'actuació del Govern espanyol?
Fins on jo sé, raonablement bona. Però m'agradaria que convencés la UE de la necessitat d'un Pla Marshall per a Europa -sobretot, pel sud d'Europa- i de la urgència dels anomenats «eurobonus». Això sí, quan passi tot plegat també m'agradaria que algú m'expliqués com és possible que s'autoritzessin les manifestacions del dia 8 de març. Perquè jo encara no ho entenc.
I la de Torra i la Generalitat?
No cal que jo la qualifiqui: es qualifica sola.
· Consulta tota la informació relacionada amb el coronavirus
