Ja tenim la primera factura de l'estat d'alarma i la paralització econòmica. Era obligat i inevitable per salvar vides i perquè el

coronavirus no arrasés amb tot, però els costos ja comencen a aparèixer.

Des del 13 de març s'han destruït almenys 890.000 llocs de treball. És una xifra no per previsible menys paorosa. I impactant si tenim en compte que en els últims temps -després de la sortida de la crisi- es creaven més de

300.000 llocs de treball a l'any. En un mes s'ha destruït la feina de tres anys. I la xifra seria molt pitjor si el Govern no hagués flexibilitzat els ERTOs (suspensió d'ocupació amb manteniment del lloc de treball i de la cotització social) que afecten ja més d'un milió de treballadors.

El coronavirus causarà una recessió mundial, més important (encara no sabem si més greu) que la del 2008. Als Estats Units, on la paralització és menor, 10 milions de persones s'han apuntat ja a l'atur a les dues últimes setmanes i es creu que aquesta dada (al febrer el 3,5%) pot pujar al 15%. I a Europa l'índex PMI, que mesura l'activitat del sector privat, ha caigut del 51,6 de febrer (per sobre de 50 indica expansió) al 29,7 al març, el descens més fort en els 22 anys que existeix l'índex. A Espanya i Itàlia, els més afectats per l'epidèmia, les caigudes són majors: al 26,7 i 20,2, respectivament.

Siguem clars. Espanya afronta el seu moment més delicat des de 1936. Avui és una democràcia integrada en una Europa que no és un estat i que, per tan,t no pot reaccionar amb la contundència dels Estats Units. Allà Trump, un

pèssim president que no és, al contrari que molts dels seus antecessors, un líder mundial, ha

canviat de la nit al dia, admet la

gravetat del coronavirus i ha llançat un paquet keynesià de salvament econòmic de dos bilions de dòlars.

Però Europa sí reacciona -aquí hi ha el Banc Central Europeu disposat a empassar-se molt deute dels estats més febles-, però la reacció de cada estat -Espanya és de rellevància mitjàna-alta- serà clau.

I els estats no ho tenen fàcil perquè han de carregar sobre les seves esquenes la paralització econòmica del país. Una cosa que no havia passat ni a les guerres. I ara estem en guerra contra un enemic invisible que actua a traïció i que causa molts morts i més ferits. Primer, cal derrotar l'enemic. I sembla que el nombre de ferits (infectats), tot i que segueix creixent, ho fa a un ritme menor. Una esperança.

Al mateix temps cal afrontar la greu crisi econòmica i els governs són essencials.El primer ministre francès, Edouard Philippe, ha confessat a l'Assemblea Nacional que «hem pres les decisions en base a informacions a

vegades incompletes i contradictòries». Suposo que a Pedro Sánchez li passa el mateix. La diferència és que Macron té majoria absoluta i Sánchez només 120 diputats, 145 si comptem Podem. En tot cas, lluny de la majoria absoluta de Merkel més l'SPD.

És utòpic demanar ara (no perquè no fos desitjable) un govern d'unió nacional com el que va fer Churchill en la guerra contra Hitler. I donades les relacions PP-PSOE dels dos últims decennis sembla impossible una gran coalició com l'alemanya. I fins i tot uns nous pactes de la Moncloa. Ara Vox no és el Santiago Carrillo que s'acabava de treure la perruca.

El llenguatge és dur, agre -arriba fins i tot a indecent- però ningú ha votat contra l'estat d'alarma i els decrets subsegüents han tingut gran majoria. Ja indica prou seny. I com a mínim hauria de seguir així fins que acabés l'alarma. La primera tasca és de Govern. Sánchez, que no s'ha equivocat en l'essencial, ha de ser més ferm amb els seus i tenir més cintura. No pot ignorar el líder d'oposició, i ha d'escoltar els empresaris (que avui són clau) i els partits que governen a Euskadi i Catalunya.

Si no ho fa serà castigat sense misericòrdia (ganes no en falten) i tot el país perdrà. Però la tasca dels altres partits parlamentaris -i en primer lloc del PP- no és menor. Si Pablo Casado actua com un líder del PP en temps més normals -com Aznar contra Felipe i Rajoy contra Zapatero- s'equivocarà i, encara que gua­nyés les eleccions, es trobaria amb un país arruïnat. Si, per contra, atén l'interès general, pujarà la seva valoració (avui baixa) i tot anirà millor.

Després? Qui sap! Churchill va guanyar la guerra i va perdre les immediates eleccions. Hi havia hagut massa morts i el líder laborista, Clement Atllee, havia assumit el seu paper. Tan responsable com secundari. La setmana que ve comptarà.