Ahir va ser el meu sisè dia sense febre, he acabat la medicació i l'aparell maleït que mesura la meva saturació d'oxigen ha tornat a mostrar xifres acceptables. Els metges diuen que estic derrotant el coronavirus Però per saber-ho són necessaris dos tests. En qualsevol cas, i encara que les forces segueixen sent escasses i la gana es manté oculta (això en el meu cas no és una mala notícia), és un bon moment per explicar una experiència que malauradament afecta desenes de milers d'espanyols.
Primers símptomes
El 13 de març, després de sortir de treballar, estava bastant cansat, però era divendres d'una intensa setmana i tampoc resultava estrany. Dissabte vaig començar el teletreball amb intensitat, i a la rutina habitual s'hi va sumar una tos no gaire intensa però sí prou molesta, al costat d'una sensació d'esgotament molt per sobre del normal. La meva família, per sort, té diverses d'aquestes persones a les quals sortim a aplaudir a la finestra a les vuit del vespre. I la febre de la nit del diumenge 15 de març les va posar en alerta.
Trucades
No va ser fins dimecres 18 quan el termòmetre va començar a superar des del matí els 38 graus. I molt aviat els 39. Llavors vaig rebre l'ordre familiar contundent de trucar al telèfon del coronavirus. I en contra del que tant havia sentit en els dies previs, em va respondre a la primera una persona encantadora:
- Té febre?
- Sí. Ara mateix estic amb una mica més de 38.
- Tus?
- Doncs sí. He estat tossint des de dissabte. I sí, és una tos seca.
- S'ofega?
- Home, no. Estic una mica cansat, però no m'ofego.
- Vostè no compleix els requisits d'un coronavirus. Si us plau, si en algun moment canvia la seva situació, torni a trucar. I si empitjora bastant truqui directament al 061.
Però la febre pujava i a mitja tarda seguia per sobre de 39, fet pel qual els meus sanitaris em van dir que truqués al 061 i deixés clara la meva sensació de cansament. Van respondre a la meva trucada i tot seguit em van tenir en espera 21 minuts! Les mateixes preguntes. Li vaig explicar que estava molt cansat, que el cansament havia augmentat cada dia... I em va dir: «Si vostè s'estigués ofegant de veritat, no podria mantenir aquesta conversa per telèfon». Va ser l'única persona en tot aquest procés sobre la qual no tinc coses agradables a dir.
El primer test
Dues de les meves filles són infermeres. Una treballa a l'UCI i una altra a planta. Les dues en jornades de més de dotze hores lluitant contra el COVID-19. Així que van trucar al seu hospital, van preguntar el preu d'un test i van parlar amb els seus companys perquè em poguessin atendre. Ja de matinada, amb unes màscares que havia fet la «manetes» de la meva dona, ens vam ficar al cotxe. Ens van atendre de seguida. I van començar pel que els metges consideraven més urgent: fer una radiografia de pulmó. Després una anàlisi de sang i finalment el test del coronavirus. El primer resultat va ser el més temut: els meus dos pulmons estaven ja afectats, sobretot un.
El diagnòstic era una pneumònia bilateral, un quadre greu típicament provocat pel maleït coronavirus. Van agafar un palet amb una mena de cotó per fregar la gola que em provocar una bona arcada, i després me'n van introduir un altre pel nas fins fer-me plorar l'ull. Desagradable però suportable. El test ja estava fet.
Positiu confirmat
A última hora del matí següent em van trucar per telèfon per confirmar-me que havia donat positiu. Vaig ficar el carregador del mòbil en una butxaca, la cartera a l'altra, i de nou amb la meva dona i la meva filla vam anar a l'hospital de la Seguretat Social, el que tenim més a prop i que considerem el millor. Aquí van començar 22 hores duríssimes, amb un malestar important i assegut en una cadira quadrada i metàl·lica buscant un endoll per recarregar el mòbil.
Però de tot aquest temps interminable no tinc més queixa que la funesta resistència del meu cos, ja extenuat. A més, soc diabètic i havia estat des de la tarda anterior sense menjar, de manera que començaven a arribar les suors fredes, les cames tremoloses... Vaig demanar alguna cosa per menjar, encara que fos un sobre de sucre, però amb poc èxit. I la meva dona i la meva filla, que eren fora, van trucar a casa dels meus fills perquè portessin un sandvitx.
Segon test
El pitjor de tot va ser que de sobte em van portar a un box i es van posar a fer-me el test del coronavirus, només pel nas. Però si ja me l'han fet, si ja he donat positiu, si per això estic aquí... A ells no els constava i em van repetir la prova, amb totes les seves hores d'espera. Alguna cosa no funcionava gaire bé si a dia 19 de març en aquest país no hi havia una base de dades centralitzada amb tots els positius en coronavirus.
Carregar la bateria
Pot semblar estrany, però sobre la meva nova vida d'aïllament vull començar per deixar clara una qüestió importantíssima: el carregador del mòbil. L'angoixa dels pacients aïllats que veuen com el seu mòbil es va quedant sense bateria i desapareix tot possible contacte amb els seus éssers estimats és duríssima. La següent lliçó que em va ensenyar el personal sanitari és que la mascareta me l'haig de posar cada vegada que algú entra a l'habitació. I el més admirable és adonar-se que estan fent la seva feina en unes condicions precàries, sense dir res.
Aïllament
Un cop a dins de l'habitació individual, ara amb dos llits, vaig recordar el metge que a la sala d'espera ens deia: «No tinguin pressa per començar l'aïllament, se'ls farà molt, molt llarg». El meu company d'habitació, Fèlix, és més gran que jo i tenia quelcom mític per a mi: havia estat conductor de l'Alsa. I això a Astúries, a la meva infància, en els primers anys dels 70, amb ports nevats a l'hivern, era el més semblant a un superheroi. Avui en Félix ha sortit camí de casa seva, ja recuperat, i quan s'acabi tota aquesta història espero tastar una de les seves famoses paelles a la vora del Tajo, a Molina de Aragón.
A seguir a casa
La tarda de diumenge em va dir el doctor: «La seva situació mèdica segueix sent la mateixa. Però han canviat els protocols i la situació aconsella que, si és possible, i hi està d'acord, passi el seu aïllament a casa». Vaig donar la meva conformitat. Vaig suposar que no hi havia lloc i els llits estaven reservats per a casos més greus. Em va explicar que em donarien el tractament complet fins a final de mes. Des de llavors, a casa. A la meva habitació. Amb el meu lavabo. Sis vegades cada dia, el termòmetre, sempre marcant febre fins i tot sota els efectes del paracetamol. Però el pitjor era aquest aparell de nom diabòlic que podia dictar la meva sentència de tornada a Urgències. El pulsioxímetre començava a xiular quan jo introduïa el dit i treia una xifra que mai era per celebrar. Era el martiri de cada hora de cada dia. La diarrea es va disparar, tal com m'havien advertit, l'esgotament encara avui es manté, tot i que vaig millorant, i les ganes de menjar encara brillen per la seva absència. Però l'aparell va començar fa quatre dies a donar alegries, i l'arribada a la xifra màgica, tot i que només fos un segon, es va cantar a casa meva com un gol de l'Sporting.
Extrema precaució
Al meu voltant tot cal fer-ho amb molt de compte: els meus estris de menjar es posen en un gibrell amb aigua i lleixiu; la meva roba, que canvio cada dia, es fica en bosses per portar a la rentadora, igual que els llençols, que cal rentar per separat i a altes temperatures. Visc amagat darrere d'una màscara i tota la meva família (cinc som a casa) fa el mateix quan em ve a veure des de la porta. I la infermera que viu a casa també es manté mig aïllada en una altra habitació per no contagiar. El consell que faig extensiu a tots és que un esperit positiu i optimista és una de les millors medicines per enfrontar-se a aquesta malaltia.
· Consulta tota la informació relacionada amb el coronavirus
