Ahir a la tarda, el ministre de Sanitat, Salvador Illa, va tornar a driblar una de les preguntes que més li han repetit en els últims dies. «No ho tenim decidit, ho farem amb molta prudència sempre sobre la base d'evidències científiques, respectant drets i llibertats, i anticipant futurs escenaris», va dir (que no respondre) l'exalcade de la Roca del Vallès a la pregunta de si, com passa en la majoria d'altres països europeus, el Govern deixarà que els nens surtin de casa una estona cada dia acompanyats d'un dels seus progenitors i mantenint el distanciament social. Una mesura reclamada per moltes famílies, que a Itàlia s'aplica des del dijous passat, però que manté el Govern i els experts en un mar de dubtes de com s'hauria de portar a la pràctica sense malbaratar els bons resultats del confinament en la disminució dels contagis.

«Tinc dubtes que es pugui generalitzar la resposta a la pregunta si la mesura s'ha d'aplicar o no; s'han d'avaluar els diferents casos perquè per un costat hi ha famílies amb cases una mica més grans, amb pati o jardí, que tenen més fàcil que els nens es puguin esbargir; i, en canvi, d'altres en pisos petits sense cap balcó. Potser en aquest darrer cas seria bo que sortissin prenent mesures preventives», raona la psicòloga infantil-juvenil gironina Raquel Frias, que, tot i així, creu que al final la duresa del confinament no anirà tan directament lligada als metres quadrats de cada habitatge sinó a com ho visqui cada família. «Hi ha pisos de 60 metres quadrats on els pares ho poden intentar viure amb tranquil·litat, amb moments de joc en família, de parlar...; i, en canvi, es pot viure en una casa molt més gran i que, pel que sigui, els pares estiguin molt més neguitosos i això ho transmetin als seus fills i compliquin més el confinament», apunta Frias, que té prou clara una màxima sobre el que està passant aquestes setmanes dins de les cases: «La clau no és que els nens surtin o no surtin de casa, sinó com cada fill percep la situació, i la seva percepció és a través de com ho viuen i els ho transmeten els seus pares».

La setmana passada es va fer viral a mig Europa un vídeo de la BBC on una parella de Sabadell explicava el seu dia a dia tancada al pis amb la seva filla de quatre anys. Una nena que, com la immensa majoria de les criatures de la seva edat, reclamava matí i tarda la participació del pare o la mare en els seus jocs o companyia per veure, un dia sí i l'altre també, Mary Poppins a la televisió. Era un bon exemple dels nens que, especialment en els casos en què no hi ha germans d'edats properes, han vist com el confinament els ha privat d'aquelles relacions socials que es donen a l'escola.

Una mancança greu? «Dependrà molt del caràcter de cada nen, n'hi ha de menys introvertits a qui no els afectarà tant i d'altres més inquiets o amb una necessitat més de contacte social a qui els pot costar una mica més; però hem de recordar que la generació de nens que ara viuen el confinament ja tenien més tendència a quedar-se a casa i a no sortir tant a jugar al carrer com antigament», respon Raquel Frias, abans d'afegir que, siguin més petits o més grans, als nens se'ls ha d'explicar per què no poden sortir de casa: «És important que se'ls expliqui el que passa, adaptant el llenguatge a cada franja d'edat, i que vegin que els pares també estan tancats a casa, que tampoc tenen contacte directe amb els seus amics i familiars... D'aquesta manera els nens poden arribar a comprendre millor el que estan vivint aquests dies».

Confinats i sense escola

Des del divendres 13 de març passat, els nens no van a escola i no sembla que hi hagin de tornar en les properes setmanes. «El temari que es dona a cinquè de Primària els nens el recordaran per sempre sense que es repeteixi, encara que sigui de manera diferent, en altres etapes?», pregunta Raquel Frias per reflexionar sobre si una aturada, o una reformulació de la manera de fer les clases repercutirà en els alumnes més enllà d'aquest impàs temporal: «Si estem segurs que tot el que no es faci en dos mesos tindrà una incidència en el desenvolupament futur d'aquella persona és que alguna cosa estem fent malament; i potser és que només ens interessen uns coneixements curriculars i prou. En l'àmbit acadèmic, el confinament no ha de ser una pèrdua a llarg termini, perquè segur que es trobarà la manera de recuperar els coneixements que no s'han impartit en dos mesos».

I com ho veuen els metges?

Polítics, pares, mestres, psicòlegs... Molta gent opina sobre si és segur que els nens surtin de casa o, per què amagar-ho, si la societat catalana i espanyola respectaria normes com «un sol progenitor per nen o germans», «només una estona i a prop de casa» o «mantenint les distàncies socials amb altres infants» sense que es conegui gaire l'opinió dels experts sobre els riscos -molts, pocs o cap- que comportaria un relaxament en el confinament dels nens.

De moment, el president de la Societat Espanyola d'Epidemiologia, Pere Godoy, s'apunta a la tesi que caldria anar deixant sortir els nens de casa: «Crec que per exemple es podria començar a permetre que els pares passegin amb els seus fills, encara que sigui a prop dels domicilis i en distàncies curtes, sempre que s'asseguri que el distanciament social es compleix», explicava Godoy aquest cap de setmana en declaracions a El País.