11 de abril de 2020
11.04.2020
Diari de Girona

La gent de classe alta no s'oculta; al revés, li agrada ser vista

11.04.2020 | 01:05
La gent de classe alta no s'oculta; al revés, li agrada ser vista

Passat el riu Fluvià, un rètol lluminós adverteix: «Vacances a casa. Stop COVID-19». En direcció nord, des de la sortida de l'autopista a Sant Julià de Ramis, no trobo ni un sol vehicle que vagi en la meva mateixa direcció fins a arribar a Camprodon. Només alguns, molt pocs, en sentit invers al que porto jo. La imatge és desoladora, s'ajunta el confinament amb dia festiu, si és que en aquesta època existeix encara diferència entre dies festius i laborables. Els únics éssers vius semovents que trobo són cavalls i vaques de tant en tant, pasturant en ramat al costat de la carretera. En ramat, però guardant entre ells la distància de seguretat, els animals de pastura semblen portar incrustat a l'ADN el perill d'encomanar-se malalties.

Camprodon és un poble desert. Hi arribo sense passar cap control. Ni un sol automòbil circulant pels carrers, ni una sola persona caminant per la via pública. Si realment hi ha hagut una allau de visitants de segona residència com es comenta els darrers dies, deuen estar tancats a casa per evitar ser vistos. Només caminant pels carrers solitaris, mirant amunt, m'adono que en alguns balcons, molt pocs, hi ha persones parant l'esplèndid sol de primavera que llueix avui, un sol que convida a qualsevol cosa menys a quedar-se confinat. M'ho confessava fa poc l'alcalde d'un poble de la Costa Brava:

– Si jo visqués en un pis de Barcelona i pogués passar el confinament a la caseta amb jardí de la costa? potser faria el mateix.

El mateix deu valer pel Pirineu, tot i que es fa difícil de dir si les poques persones dels balcons són nadius o forasters. Tot està tancat, aquí també es nota que al confinament se li ha sumat Divendres Sant. Tot? Camino fins a l'esglèsia de Santa Maria sense creuar-me amb una ànima, i empenyo la porta. Oberta. Sona música clàssica, qui sap si és Albéniz, que som a Camprodon. Esperava trobar un clergue solitari tocant l'orgue, però l'església és buida, la música és fil musical, qui sap si algú ha oblidat desconnectar-la o la deixen com a benvinguda a pecadors solitaris que es refugien en sagrat.

Xalets i casalots del passeig de la Muralla, restes d'una burgesia extingida. Una gran casa té un cartell que la posa en venda. En una altra em borda un gos. Més enllà, dues dones em miren des de darrere una finestra. Unes quantes persianes avall per simular desocupació, estan clarament habitades. Vehicles aparcats matriculats a Barcelona, Vic, Terrassa...

Una patrulla motoritzada dels Mossos d'Esquadra, únics humans que he vist pel carrer. M'aturen.

– On va?

– A Girona.

– I què fa aquí?

Mostro l'acreditació de premsa. Aprofito per preguntar si han trobat gaire gent forastera.

– No gaire, no n'hi ha tanta com es diu. Almenys a Camprodon. A Rocabruna, sí, allà sí que hi ha gent de fora.

Rocabruna. Fins ara desconeguda per mi. Masies restaurades. Poble minúscul, de pedra. Els casalots de l'antiga burgesia a Camprodon queden aquí com a míseres vivendes de protecció oficial. Antenes parabòliques als teulats. Cotxes de gamma alta a l'entrada. Gent a l'exterior d'aquestes, sense temor de ser vistos. A les classes altes no només no els importa ser vistes, sinó que ho desitgen. No, no semblen els primitius habitants del poble, tret que en alguns dels camps hagin descobert petroli. Tenia raó el policia.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook