12 de abril de 2020
12.04.2020
Diari de Girona

«El pitjor d'aquesta situació és veure morir alguns pacients sols»

11.04.2020 | 23:33
D'esquerra a dreta, Dolors Collell i Imma Espejo a l'hospital Santa Caterina de Salt

Fa setmanes que els hospitals gironins afronten una realitat nova i difícil d'assimilar per als professionals sanitaris: que els malalts terminals de COVID-19 s'hagin de morir sols, sense l'acompanyament i l'escalf dels familiars, per tal d'evitar el contagi. Qui ho viu de primera mà són tots els infermers i les infermeres, ja que tenen un contacte més proper i humà amb tots els pacients.

Imma Espejo i Dolors Collel són infermeres de l'Institut d'Assistència Sanitària (IAS) amb una llarga trajectòria al servei hospitalari. Asseguren, però, que una situació així no l'havien viscut mai. «Estem davant d'una realitat molt dura i aquesta crisi marcarà un abans i un després en la nostra societat», afirmen totes dues.

Imma Espejo és adjunta a infermeria del Centre Sociosanitari la República del Parc Hospitalari Martí i Julià de Salt. Com tants d'altres sanitaris, s'ha hagut d'adaptar a les noves circumstàncies. «Abans em dedicava més a tasques d'organització i ara faig un servei més assistencial amb el pacient», explica Espejo. L'atenció sociosanitària de l'IAS disposa, des de fa onze anys, d'una Unitat de Cures Pal·liatives, però «aquests dies s'ha hagut de modificar i reorganitzar per atendre els pacients amb COVID-19 que necessiten rebre aquest tipus de tractament», indica. Espejo detalla que són pacients «vulnerables» i ara «hem d'estar molt més al seu costat», ja que aquesta situació impedeix que els familiars puguin acompanyar-los.

És per això que els sanitaris utilitzen tauletes i dispositius mòbils perquè els pacients facin videotrucades amb els familiars i, almenys, «puguin notar-los més a prop». «És un gest que ens agraixen molt», detalla la infermera. En el cas dels malalts terminals amb COVID-19 es permet que un familiar, o com a màxim dos –per separat– puguin entrar una estona a l'habitació per poder-se'n acomiadar. Espejo lamenta que s'ha de seguir el protocol. «Abans que entrin a l'habitació els ajudem a vestir-los amb equips de protecció i intentem tranquil·litzar-los i els expliquem en quina situació trobaran el familiar malalt. Un cop a dins és molt dur, perquè hi han d'estar poc temps i no poden tocar-lo ni abraçar-lo», matisa Espejo. D'altra banda, cal tenir present que la comunicació dels familiars amb els metges i infermeres és «constant i molt estreta», ja que s'informa en tot moment de com està el malalt i es permet que puguin venir més d'una vegada, si fa falta.

Espejo remarca que la gran novetat de la situació en la Unitat de Cures Pal·liatives és l'absència dels familiars, quan sempre són «un suport imprescindible i constant per al pacient i, excepcionalment, som les infermeres i els psicòlegs qui agafem aquest rol i els acabem substituint», explica. Quant al tipus de pacients, remarca que «hi ha de tot, amb edats que van des dels 40 als 90 anys, i alguns són molt conscients del que passa i s'ho prenen amb prou tranquil·litat, tenint en compte la gravetat de la situació».

Finalment, des de l'àmbit personal, Espejo assegura que se sent «suficientment protegida amb els equips de prevenció», però admet patir certa preocupació, «com els altres sanitaris», per contagiar persones del seu entorn més proper. Tot i així, considera que «la por s'ha d'utilitzar com un mecanisme per protegir-te i no com una emoció que et sobrepassi». També agraeix totes les mostres de suport rebudes per part de la ciutadania i considera que, un cop passi la crisi, «ens enfrontem a una nova sitaució, poden venir més pandèmies, i els polítics han d'estar preparats per fer nous plantejaments i canvis radicals respecte a la manera que estem acostumats a viure».

Dolors Collell és supervisora d'infermeria a la Unitat de Cures Pal·liatives, però aquests dies s'ha traslladat a una planta de l'hospital Santa Caterina, on atén pacients amb COVID-19 que no necessiten cures pal·liatives. Per tant, també s'ha hagut d'adaptar a la nova organització del parc hospitalari i remarca que «en temps rècord l'espai ha patit una transformació tan gran que és irreconeixible i tothom ha sabut adaptar-se a les noves circumstàncies».

«Abans supervisava la Unitat de Cures Pal·liatives i ara gestiono l'organització de la planta de l'hospital destinada a pacients COVID-19 , tot i que també dono suport a les meves companyes en la part assistencial cap al pacient», explica. Respecte al volum de feina, Collell admet que «vam passar dues setmanes molt dures» però ara «ja ens hi hem acostumat; els sanitaris som com esponges, ens adaptem a tot», bromeja. El fet que hagin baixat els ingressos és un «alleujament», tot i així la infermera remarca que «a la pràctica, seguim tenint molta activitat». Segons Collell, el que «recomforta» més són les altes que cada dia es donen. «Els pacients tenen una alegria immensa quan poden anar cap a casa caminant o com a molt asseguts a la cadira de rodes fins a l'entrada», afirma. L'altra cara de la moneda, però, és que hi ha pacients en estats «molt diversos». «Aquí també es moren pacients, a vegades empitjoren de cop i no s'hi pot fer res; en aquest cas, també truquem a un familiar perquè pugui venir a veure el pacient malalt, encara que sigui poca estona». I assegura que «el fet d'acomiadar-se és bo en el procés del dol, tenint en compte que s'han hagut de trencar les tradicions més arrelades com ara les cerimònies de comiat».

Normalment, els pacients que estan més greus a planta solen ser d'edat avançada, alguns tenen demència i «en certa manera no són del tot conscients de la situació», matisa. També destaca que hi ha familiars que no poden venir perquè viuen lluny o bé també estan afectats per COVID-19. «El pitjor de tot és veure morir pacients sols, al final has d'acabar agafant el rol de les famílies en moltes situacions», lamenta.

En general, hi ha pacients d'edat molt diversa, des de bastant joves fins d'edat avançada, i n'hi ha que no tenien patologies prèvies. «No s'ha mort cap pacient jove, solen ser els que es recuperen més ràpid», explica Collell. Per intentar que se sentin més a prop de la família, recentment també s'ha implantat el sistema de videotrucades a través de tauletes. «Emociona moltíssim veure la felicitat que desprenen quan veuen els seus familiars, l'altre dia un d'ells va veure el seu net per primera vegada, ja que havia nascut quan ell estava ingressat; tot el personal vam plorar. Per sort ja li van donar l'alta i va poder tornar a casa», recorda.

Finalment, des de l'àmbit personal, Collell admet sentir-se protegida i pren totes les mesures necessàries. «Quan acabo el torn, em dutxo i em canvio de roba al mateix hospital, i quan arribo a casa, dino i em torno a dutxar», explica. «Penses amb els de casa i que els pots contagiar, a la meva filla petita li he de fer petons llençats a l'aire i fa temps que no veig els meus pares. Però és el que s'ha de fer», afirma, resginada. I afegeix: «No sabem fins quan durarà aquesta situació, el que està clar és que la nostra manera d'actuar ha de servir com a experiència per a futures crisis sanitàries».

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
L'últim El més llegit