13 de abril de 2020
13.04.2020
Diari de Girona
OPINIÓ

Una costa amunt molt fosca

13.04.2020 | 00:05
Una costa amunt molt fosca

Portem gairebé un mes de confinament i estem davant d'una costa amunt molt fosca i d'extensió desconeguda. Davant d'una hecatombe global. Combatre-la bé exigiria una mena govern mundial. No el tenim, el lideratge dels Estats Units s'ha diluït i organismes com l'OMS, l'FMI, o l'ONU, tot i ser positius, tenen una força limitada. I la cooperació dels estats nacionals és difícil. A vegades, caòtica.

Les dades indiquen que la pandèmia pot estar una mica controlada. A Espanya i Itàlia baixa tant el nombre d'infectats com el de morts. Per això, i per les fortes mesures dels governs i bancs centrals, les borses s'han orientat a l'alça aquesta setmana. Però hi ha grans incògnites. Com es practicarà la desescalada sense rebrots de la pandèmia? Pedro Sánchez ja parla d'una desconeguda «nova normalitat» i admet que, quan el 27 d'abril acabi l'actual estat d'alarma, haurà de sol·licitar una altra pròrroga.

La realitat espanyola és molt complicada perquè, a diferència de França o Alemanya, tenim un govern sense majoria, amb menys força. Sánchez ho pateix. Dijous el Congrés va aprovar -amb els vots també de PP, Ciutadans i el PNB- la pròrroga de l'alarma. Només van votar en contra Vox i la CUP, i es van abstenir els dos grups independentistes catalans. Però per als decrets econòmics, va aconseguir el suport de Ciutadans, que ara vol tornar a la seva vocació centrista, i dels independentistes catalans. El PP es va abstenir o va votar en contra. Dues majories diferents i amb molta bronca pel mig. És sostenible?

Sánchez proposa uns nous pactes de la Moncloa. Difícil, perquè la falta de feeling entre Sánchez i Casado és molt superior a la que existia llavors entre Suarez i Felipe. També perquè Vox, tercer partit en diputats, vol pescar en aigües revoltes, tot el contrari al que aspirava Santiago Carrillo. I Pablo Casado té por del pacte. Tem que la guerra sense quarter de Vox contra «els comunistes» sigui preferida per part dels seus electors. I amb Oriol Junqueras i Jordi Sánchez a la presó, no és fàcil que Torra cessi en el seu obstruccionisme.

Trencar amb Podem, l'exigència del PP i el somni de part de l'empresariat? Sánchez només té 120 diputats i no confia en Casado. Potser no és òptim que Pablo Iglesias sigui vicepresident, però ara per ara, davant l'inevitable augment de la desocupació, potser és millor que Podem carregui amb el ministeri de Treball que no pas que agiti al carrer la protesta amb il·lusions poc realistes. Governar amb majories canviants i variables serà la molt amarga assignatura de Pedro Sánchez si no aconsegueix uns nous pactes de la Moncloa. La part positiva és que dijous hi va haver acord a l'Eurogrup. Va tirar endavant perquè Alemanya i França van vèncer la intransigència d'Holanda (solidaritat amb condicions) i la d'Itàlia sobre els eurobons.

El que s'ha aprovat és un programa de gairebé mig bilió d'euros: 100.000 de reassegurança de la desocupació que proposa la Comissió, 200.000 del Banc Europeu d'Inversions per a les empreses i 240.000 del MEDE (Mecanisme Europeu d'Estabilitat) que ja va actuar en la crisi anterior i al qual es treu la condicionalitat. És un acord rellevant. I més si es té en compte que el BCE -Lagarde té un bilió d'euros per comprar bons- ha d'impedir que es disparin els tipus d'interès del deute dels països més febles. Avui Espanya es finança a 10 anys a l'0,7%, com els Estats Units. Impossible sense el BCE.

I s'entreobre la porta a un nou fons per a la reconstrucció. Com es finançaria aquest nou pla Marshall? Els eurobons serien la millor solució, però és difícil que els països del nord ho acceptin perquè els seus electorats -ja reticents als seus alts impostos- es rebel·len contra una mutualització del deute que podria fer que acabessin pagant part del dèficit dels països de sud.

L'acord indica que els estats europeus saben que la solidaritat és necessària. Però la UE no és un estat. Els països socis (Holanda, però també Itàlia o Espanya) no van voler anar més enllà després de la creació de la moneda única. Un estat federal implicava que Berlín, París, Roma i Madrid perdessin més poder. Ara en paguem les conseqüències. El mal menor és que a Alemanya, la primera economia, governa una gran coalició CDU-SPD dirigida per Angela Merkel, una política equilibrada.

Pedro Sánchez governa en un moment terrible. Fa molt bé en intentar uns nous pactes de la Moncloa i en exigir més Europa. Però ha de mostrar més empatia amb «els altres» i saber que no es pot demanar la lluna en un cove.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook