nmig del terrabastall que està sent i que encara comportarà l'actual crisi sanitària, podem ser proactius: l'actitud de només queixar-se és ben depriment i, sobretot, força inútil. Pensem en l'educació. L'altre dia, una alumna em deia per Skype que preferia «les classes presencials». Imagino que no valorava la sessió que acabàvem de tenir, amb quasi cinquanta alumnes, i que jo considerava que havia anat prou bé. Entenc que es referia al contrast entre el «ser a l'aula» i l'«aprendre a distància, mitjançant pantalles». Ella preferia l'olor i els sorolls de l'institut; sortir en grup al pati, donant-se o rebent empentes; l'encreuament de mirades o, fins i tot, potser, disposar d'una pissarra i de les típiques taules i cadires d'escola.
S'ha escrit molt sobre les conseqüències educatives de l'actual crisi. La professora Natalie Milman observa -a Education Week- que no estem fent un «ensenyament online», de la qual cosa en sabem força (Classroom, Moodle o altres plataformes són habituals a les escoles i els instituts catalans), sinó un «ensenyament remot d'emergència». S'hi refereix com a «pedagogia pandèmica», que no està planificada: ni hi estàvem preparats ni en tenim el control. Així i tot, penso que -en aquest panorama incert- els docents catalans ho estan fent, en general, força bé.
Ara m'arriscaré una mica: aquesta manera d'educar podria esdevenir un estàndard de futur? Funcionaria? Al final de l'article els proposo la meva conclusió.
Abans vull deturar-me en certs punts sobre l'actuació educativa aquests dies. Defujo la tòpica qüestió sobre l'«escletxa digital» i els desfavorits: resulta carregós escoltar els qui només prediquen la inacció per no perjudicar qui té menys competències o recursos. Si no construeixen, no ens serveixen. Destacaré, en canvi, algunes actituds positives: (a) comunicar-se amb freqüència i honestedat, prioritzant certes actuacions i documentant les bones pràctiques; (b) ser flexibles, senzills, previsibles i regulars -en horaris i rutines-; i (c) elaborar els «plans de contingència» d'acord, si és possible, amb la comunitat escolar. Estic convençut que els mandrosos i penques són una exigua minoria entre els professionals.
No havíem previst aquest escenari, no hi havia «pla B». Anem constatant algunes experiències: la «virtualitat» és una via econòmica, que ens obliga a ser endreçats i clars; no hi ha distorsions per part de l'alumnat; incentiva la incorporació de recursos globals, contrastats per altres; pot optimitzar certs aspectes del treball cooperatiu. Ens preguntem si érem prou conscients d'aquests punts forts de l'educació online?
Havia deixat abans aquesta qüestió oberta: en faríem prou amb una «escola virtual»? Alguns il·luminats pensen que sí, però -a part del tema dels espais per a l'educació física, tallers o laboratoris- no és possible: necessitem el contacte social, la proximitat, l'anomenat eye contact. L'educació és integral, amb vincles que requereixen la presencialitat, estesa en el temps: cal passar estones i dies amb alumnes, i trobar-se amb les famílies i amb la sencera comunitat educativa. Les pantalles són nítides, però incompletes.
La pandèmia està evidenciant una exigència: cal millorar l'educació presencial i també l'ús dels recursos «virtuals», no només per semblar «modernets». Pensem-hi des d'ara, no només quan tornem.
Ja trobo a faltar les carones endormiscades a les vuit del matí, les enrabiades perquè els han fet «no-sé-què», les mirades d'encoratjament o el sorollet amb el boli quan els avorreixo. Som humans i -tot i fer un ús massiu i educatiu de les TIC- no podem deixar de ser-ho.
