El coronavirus ha posat fi a la vida de Juan Cotino, un polític que, després de més de dues dècades en primera línia de la política, va fer un pas enrere fa sis anys i va viure des de llavors marcat per l'ombra de la seva actuació en l'accident de metro de València de 2006 i del cas Gürtel.

L'amic de Rita Barberá i de Francisco Camps -amb els quals va arribar a formar el nucli dur del poder valencià-, que no va dubtar a portar un crucifix a la seva presa de possessió com a president de les Corts i que va arribar a dir per error que havia ficat «la mà però no la pota», ha mort aquest dilluns a l'hospital de Manises (València).

Nascut a Xirivella (València) l'any 1950, al llarg de vint-i-tres anys va anar engreixant un currículum polític amb els càrrecs de regidor de València, director general de la policia, delegat del Govern en la Comunitat Valenciana, conseller i vicepresident del Govern valencià, i president de les Corts Valencianes.

Cotino va arribar a la política amb UCD, si bé va ser gràcies al Partit Popular i a l'arribada de Rita Barberá a l'alcaldia de València quan va accedir al seu primer càrrec públic: el de tinent d'alcalde i responsable de Serveis Socials i Seguretat Ciutadana.

El salt a la política nacional el va donar al maig de 1996, de la mà del llavors ministre de l'Interior, Jaime Mayor Orella, qui li va nomenar director general de la Policia, càrrec en el qual va estar sis anys i després va tornar a la Comunitat Valenciana com a delegat del Govern.

Menys de dos anys després, a l'abril de 2004, va cessar com a delegat arran de la victòria dels socialistes a Espanya, si bé el llavors president de la Generalitat, Francisco Camps, el va recuperar quatre mesos després perquè entrés en el Govern valencià.

Al llarg de set anys, entre 2004 i 2011, Cotino va ocupar diferents carteres en l'executiu valencià: primer va ser conseller d'Agricultura i després vice-president tercer, amb les competències de Benestar Social i posteriorment d'Aigua, Medi Ambient i Habitatge.

Després de les eleccions autonòmiques de 2011 va ser nomenat president de les Corts Valencianes, càrrec que suposadament anava a ocupar de manera transitòria i en el qual es va caracteritzar per portar un crucifix i la Bíblia al jurament del càrrec i per enfrontar-se amb Mónica Oltra -llavors en l'oposició com a portaveu de Compromís-, a la qual va expulsar diverses vegades del ple.

La seva gran amistat amb Camps el va portar a ser un dels participants en la reunió en el domicili del president en la qual es va acordar, al juliol de 2011, que aquest presentés la seva dimissió després d'haver estat processat en la causa dels vestits del cas Gürtel, i va ser ell qui va portar al seu cotxe Camps a la primera sessió d'aquest judici.

Durant els seus tres anys al capdavant de les Corts, l'oposició va demanar la seva dimissió per les adjudicacions de la Generalitat de places residencials a una empresa de la seva família -sobre la qual una comissió parlamentària va concloure el 2017 que va haver-hi «tracte de favor»- o per suposades irregularitats en les empreses públiques Emarsa i Vaersa sota la seva gestió.

Va ser també l'època en què les víctimes de l'accident de metro de València de 2006, en el qual van morir 43 persones i van resultar ferides 47, el van acusar d'haver-los ofert treball a canvi que no denunciessin, i en la qual es va emetre el programa de televisió en el qual responia amb silencis a les preguntes de Jordi Évole.

Quan va canviar de color el Govern valencià, després de dues dècades d'executius del PP, una nova comissió parlamentària de recerca sobre l'accident de metro va concloure el 2016 que Cotino va ser un dels seus responsables polítics.

Mentre presidia les Corts va haver de declarar com a testimoni davant l'Audiència Nacional per suposats pagaments en negre al PP, i es van publicar converses telefòniques del seu nebot Vicente Cotino amb l'empresari Enrique Ortiz, en les quals se'l citava com a suposat aconseguidor de negocis per a empreses de la seva família.

Arran d'aquestes, el Govern valencià presidit per Alberto Fabra li va assenyalar la porta de sortida, que al principi es va negar a creuar encara que finalment va deixar les Corts a l'octubre de 2014, a penes un mes abans de ser imputat pels contractes amb la trama Gürtel en la visita del Papa a València l'any 2006.

Per a la posteritat queda el lapsus que va cometre en acudir a declarar per aquesta causa en el Tribunal Superior de Justícia de la Comunitat Valenciana, quan va dir als mitjans de comunicació que podia «haver ficat la mà, però mai la pota», si bé volia dir el contrari.

Aquesta mateixa causa ha acabat a l'Audiència Nacional, on a principis de març va acudir a declarar com a processament. Només uns dies després de tornar de Madrid va ser ingressat amb coronavirus a l'hospital de Manises (València), on el seu estat s'ha anat agreujant i finalment ha mort.